Dijous, 15 d’agost al vespre. A la plaça de la Vila de Gràcia hi arriben membres de les colles de cultura popular, però no en cercavila, sinó en manifestació. L’encapçala una pancarta amb una acusació contundent: “El Districte ha bloquejat els actes de cultura popular de festa major. Sense cultura no hi ha festa.” Una acusació que, d’altra banda, contrasta amb el fet que, només uns minuts abans, el públic congregat a la plaça hem assistit a una exhibició dels Castellers de la Vila de Gràcia. Alguna cosa no quadra…
La suspensió de la majoria d’actes protagonitzats per les colles de cultura popular ha tingut un impacte mediàtic notable, com correspon a l’atenció que ja hi ha habitualment respecte de les festes de Gràcia, i ha generat una sensació de tristor i força incomprensió entre els veïns de la vila. Incomprensió -paradoxalment comprensible- perquè, malgrat aquesta cobertura mediàtica, resultava francament difícil d’entendre com s’havia arribat a una situació tan extrema. Segurament caldrà una mica més de distància per tal que tots els actors participants puguin analitzar amb fredor -i sinceritat!- el que ha passat. No em correspon a mi fer el relat detallat de la polèmica. En tot cas, la meva sensació és que la gestió del Districte pot haver estat més o menys encertada, però en tot cas ha estat accessòria. En canvi, és dins les colles de cultura popular gracienques i la seva Coordinadora on es va originar la polèmica i es van encadenar una sèrie de decisions que han acabat en un desafortunat autogol.
Més enllà dels fets concrets, sí que voldria apuntar algunes idees més genèriques. La primera, i ja em perdonareu, matisar o discrepar del discurs -assumit acríticament per bona part dels mitjans de comunicació- que han estat unes festes de Gràcia sense cultura popular. No només perquè, efectivament, hi ha hagut activitat castellera o la presència dels Gegants del Carnaval de Solsona, entre d’altres. Però, sobretot, perquè no són cultura popular els vermuts festius, els sopars a la fresca dels veïns o les activitats per la canalla? No són, de fet, els carrers engalanats pels veïns l’element de cultura popular més tradicional, representatiu i distintiu de les festes de Gràcia? Les activitats que protagonitzen les colles de cultura popular són una part fonamental d’aquesta, però la cultura popular i la festa són molt més que això.
En segon lloc, constatar que tot i que molts dels meus interlocutors han coincidit a apuntar que la disputa gracienca ha tingut molt de “baralla de pati de col·legi”, en la polèmica sí que hi ha una qüestió de fons substancial a resoldre: qui decideix qui participa o no en la festa. En definitiva, qui “mana” sobre la festa o, fins i tot, qui n’és el propietari. És l’ajuntament o l’administració en general? Són els propis participants actius, agrupats en colles i federacions? I quin paper li correspon als veïns i veïnes, sense els quals la festa no té sentit? Des del punt de vista estrictament jurídic, la resposta pot variar segons cada festa i com estigui organitzada. Però, més enllà del que diguin els papers, el cas és que la festa és una mica de tots. L’ajuntament -per molt que en teoria té la legitimitat de representar la voluntat popular- no hauria d’actuar contra les colles i participants actius, però aquests tampoc haurien d’actuar com si la festa fos només seva. Perquè -i torno al punt anterior- ni la festa ni la cultura popular la fan només ells i, menys encara, l’han de gaudir només ells.
Tercer, en cap cas nego que sovint es detecti per part de les administracions una pulsió normativista, uniformitzadora i limitadora de la cultura popular i la festa (vegis la denúncia similar feta respecte de la festa major Granollers, que ha passat força més desapercebuda malgrat que em sembla molt més fonamentada). Tampoc no nego que les festes de Gràcia en concret viuen una situació complexa i un risc de desnaturalització per la pressió turística, entre d’altres. És certa la denúncia que, si anem eliminant la cultura popular, les festes esdevindran un pur decorat. Però, des del respecte i l’empatia, precisament per això em permeto posar l’accent en la responsabilitat que les colles de cultura popular tenen envers els seus veïns i la mateixa festa. Aquesta responsabilitat -sumada al dret que els seus components tenen a lluir-se i gaudir del moment que dona sentit a l’existència de les entitats- hauria d’estar per sobre d’enfrontaments i polèmiques internes. Crec que és senzill: si la festa ja té prou problemes, mirem de no crear-ne de nous; si pensem que hi ha qui ens vol fora de la festa, el que no podem fer és facilitar-los la feina.
4
