Hi ha esdeveniments que, tot i ser organitzats per una persona, una entitat o un organisme, han acabat sent un acte rellevant i ple de rituals personals i col·lectius que van molt més enllà dels propis organitzadors. L’èxit recau en molts factors i, sí: que l’organització hi té a veure, però són diversos factors que s’entrellacen i hi juguen i no hi ha un model igual que funcioni a tot arreu de la mateixa manera. Molts actes estan celebrant 40 anys i demostren que a la dècada de 1980 es conformaren molts dels pilars culturals que construeixen part d’uns referents de la catalanitat postfranquista. Ara bé, hi ha esdeveniments que van ser pioners i celebren encara més anys, gairebé mig segle. Més enllà i com a pionera màxima la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu celebra 50 anys.
La permanència i continuïtat no és una característica molt celebrada avui en dia, que anem sempre a la novetat. Tanmateix, aquests 50 anys ens podrien portar a pensar que és una cosa vella, desactualitzada. Però és tot el contrari. La Trobada amb els Acordionistes del Pirineu ha passat per moltes etapes i s’hi veuen rastres de moltes d’elles en diferents moments que estan oficialment organitzats o que sembla que no ho estiguin. És viva, és actual i té la capacitat i el poder d’enllaçar la identificació d’uns models antics, la construcció d’una tradició, amb una experiència viva i en constant canvi, catalana i internacional. Sé que molts diran que exagero, però així ho penso. És un model de festa i de trobada que ha sigut copiat arreu del país, amb acordió, però també amb altres instruments. Per algunes raons completament irracionals té una atracció única i especial. Tanmateix, lluny de pensar que és sòlida, té un equilibri fràgil en què molts factors hi intervenen i d’aquí la celebració d’haver superat molts moments crítics. El conflicte és inherent, com en tota festa que val la pena, o com a tota família. Perquè, amb aquesta trobada s’ha construït una família de músics d’arreu del món, de casa i un seguit de gent que, tot i no ser músics, se’n senten part.
Parlar de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu és parlar d’Artur Blasco, l’artífex de tot plegat i que té la capacitat d’organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques i fer-ho sense, ni tan sols, un ordinador. Cert és que hi ha el suport de diferents organismes i persones que ho permeten (i han permès) tirar la trobada endavant, amb gent que hi posa més voluntat i hores per l’estima al projecte, que no pas per treure’n rèdit. I és que, tot i que celebrem la professionalització de molts dels sectors culturals, hi ha coses que existeixen i són com són perquè la gent hi posa passió, hi posa més cor que cervell. És per aquest motiu que aquests esdeveniments tenen emocions intenses que s’encomanen i que ens fan gaudir i patir a parts iguals.
Som uns privilegiats els que hem pogut gaudir durant tants anys d’aquesta trobada, els que encara la recorden a la plaça emportant-se l’entrepà per agafar lloc i gaudir d’un Arsèguel únic. Que sí, que ara és diferent, que si la carpa, que si l’entrada, que si… la nostàlgia i la queixa permeten mostrar un bagatge als que, malgrat tot, hi continuen presents i amb l’etiqueta de veterans orgullosos. I el patiment de superar una nova trobada i gaudir-la ens inquieta i ens il·lusiona.
La Trobada amb els Acordionistes del Pirineu ha esdevingut un model de festa, que sota un paraigua de festival, ha prevalgut el fet humà i de trobada, que permet que allò que passa tingui un significat més profund. Podem posar-hi les etiquetes que vulguem: de tradició, de folk… aquí no hi cal. La gent toca, balla, escolta i canta. Artur Blasco sempre explica que l’acordió va canviar la forma de relacionar-se als pobles de muntanya quan entrà a formar part de la nostra cultura a la segona meitat del segle XIX. Amb l’acordió van venir unes noves modes de ball, el fet d’agafar-se en parella i tota aquesta revolució social on el contacte físic es va estrènyer. Jo penso que la Trobada també ha portat una forma de relacionar-nos els uns amb els altres, amb instruments o no a les mans. I sí, ens ha donat a conèixer un instrument, uns músics, un repertori; s’ha construït una identitat sonora territorial i tot això no és poc: ho és tot. No vull oblidar mai, passi el que passi, que ens ha permès construir un model de societat contemporània alternativa i molt més humana que la majoria d’opcions que ens ofereix la societat globalitzada i actual. Ha creat una forma de relacionar-nos tocant i fent viva la nostra música. Cinquanta es diu molt ràpid i l’agraïment a tots els que l’han fet possible vol prevaldre a qualsevol crítica que, necessàriament, també hi pot ser. Celebrarem la trobada, ens en sortirem i serem més rics, com cada any i per molts anys.
