Som una cultura, la catalana contemporània, molt material. Les coses existeixen quan tenen un element tangible que les acompanya. És per aquest motiu que en diverses ocasions no hem concebut cantar una cançó sense un cançoner davant o aprendre un instrument sense una partitura. Per algun motiu, si no ho escrivim -i avui en dia, també, enregistrem- sembla que no pugui sostenir-se. Però la nostra cultura no ha sigut sempre així, ni de bon tros.
L’oralitat ens ha enriquit, com passa arreu del món. Hi ha coses que s’han transmès perquè s’han explicat d’uns a uns altres i només s’han escrit quan els hi hem donat un valor. Això ha passat amb cançons i tonades, com també amb altres expressions de l’oralitat, és clar. Però què passa, avui dia, quan volem transmetre aquesta cultura, que ha sigut oral, però que s’ha escrit posteriorment i la posem a ensenyar en escoles informals o formals? Com transmetem aquest coneixement? Sovint ens limitem a reproduir l’element, que en l’àmbit musical podem dir-ne: el repertori (cançons, tonades, peces, etc.). Però, fins on ens plantegem el “com” transmetem la música que prové de la tradició oral?
La música té moltes formes de transmetre’s. La imitació és present en la gran majoria d’estils, una imitació que molts cops s’ha reduït a anomenar-la «d’oïda». Però és molt més que oïda. És també gestual, emotiva, sensorial en tots els àmbits, amb un pes important amb la part visual. A més, en molts casos, s’acompanya d’elements materials: notacionals (amb diferents opcions com escrit, partitura, tablatura) o enregistraments (sonors o audiovisuals), que és també una forma de “notar”. Dins l’imaginari de les músiques tradicionals n’hi ha que la notació musical ha estat sempre present, però també n’hi ha d’altres on s’ha introduït més recentment. Per exemple, les sardanes es llegeixen amb particel·les, i sovint a vista. Però, si ara ve el millor músic del món, però que no ha tocat ni sentit mai una sardana, però és bo amb lectura, penseu que el que tocarà quan interpreti aquelles «notes» serà una sardana? No pas. Els músics de cobla tenen una forma de fer i tocar que els hi ha sigut transmesa de forma «oral» i que interpreten a partir d’aquestes “partitures”. També passa amb altres estils del que anomenem «clàssica», no ens penséssim. El que passa és que molta part de la notació que utilitzem de manera estàndard s’ha concebut a partir d’aquestes músiques. Per tant, el codi escrit s’aproxima més al so.
És curiós, tanmateix, que intentem reproduir el mateix model d’ensenyament quan sortim a altres músiques que els referents de qui les tocaven no les han posat per escrit. És a dir, molts dels músics de transmissió oral que formen part del cànon de les músiques tradicionals no havien escrit mai notes ni lletres. I, tanmateix: tocaven i cantaven. Molts cops ens quedem en el repertori com a llegat d’aquests músics: una melodia i, si és cantat, una lletra amb ella. Però, en molts casos, aquest «repertori» és completament secundari. Perquè, en molts d’aquests músics el que hi ha és el coneixement d’unes estructures, d’una forma de fer i tocar i una manera de relacionar-se amb l’entorn on treballa o un tractament de l’instrument. Per aquest motiu, reproduir el repertori i prou és una superficialitat d’una realitat molt més complexa. No comprendre-ho ens pot dur a pensar que aquestes músiques són «senzilles», perquè en múltiples casos són tonades que tècnicament no requereixen una gran complexitat i estructuralment poden tenir parts molt simples de veure (no en tots els casos, certament). En el jazz i en la moderna, també s’han trobat en la tessitura d’escriure la música per fer-la tangible i donar-li el valor cultural que sembla que dona l’escriptura de les expressions culturals.
Arribats en aquest punt, és important plantejar-nos constantment com transmetem avui en dia. Per començar, penso que no hi ha una sola manera, cal mirar la tradició de cada instrument, cal veure quins punts són els forts per a cada estil, cada música. Però en molts casos, hem de saber i poder sortir de l’estandardització de la música acadèmica i aventurar-nos a poder no utilitzar la materialització d’una partitura. Moltes músiques, si les aprenem ja d’entrada sense passar per aquest pas, les aprenem diferent, sobretot si seguim els passos d’algú que ens transmet aquest coneixement de forma viva. Serà amb l’experiència, les sensacions, el lent procés de repetir i «memoritzar» que ens penetrarà a la pell, al múscul, a la memòria, un seguit de coneixements que ens portaran molt més enllà. De vegades, fa mandra, perquè a qui sap llegir una partitura li és més còmode i ràpid que soni llegint-la i passar per la lentitud de «treure-ho» pot portar a una desesperació, inclús frustració. Cal recordar que no és memoritzar a partir d’un paper, sinó a partir d’un fer pràctic. Aprendre per imitació, d’oïda, pot ser revolucionari en una cultura que tot ho enregistra, que tot passa per pantalla i immediatesa, o per escrit: és enfrontar el teu jo despullat d’altres elements i entregar-se a aprendre. Si a tot això li sumes tot el coneixement que es pot complementar amb explicacions, llibres, dansa pràctica i ofici, obtindrem una forma de fer música molt més coherent en moltes pràctiques de l’oralitat; adaptades a un nou context, certament, però que ens porten a una pràctica més única i diversa. I vejam, que diuen que treballar la memòria, més enllà d’aprendre’ns les contrasenyes de tots els comptes que ens fan obrir, és molt important i sa. I jo dic, que aprendre’ns músiques i cançons de memòria, ens aporta una llibertat per relacionar-nos molt potent, a poder mirar-nos mentre toquem o fem ballar, a participar espontàniament en una trobada o sarau.
1
