En llengua, un manlleu és una paraula que prové d’una altra llengua i l’assimilem a la pròpia per falta de tenir-ne una d’equivalent. Un barbarisme, en canvi, és aquella paraula que s’utilitza incorrectament, provinent d’una altra llengua, però és inadequada, ja que ja hi ha un terme genuí a la pròpia llengua. En català, la paraula “tema” té uns significats que no són els que actualment s’estan emprant entre l’argot dels músics tradicionals (i més enllà). Es fa servir “tema” com a sinònim de “tonada”, “peça” o “cançó” (per dir alguns termes propis). Però en música, talment com en altres disciplines, el “tema” és un motiu, una part sobre la qual es basen un seguit de desenvolupaments argumentals. Si demanes una redacció sobre el tema de la pluja, es desenvoluparà tot un escrit al voltant d’aquesta temàtica. No sempre és fàcil saber “el tema” en un escrit i forma part d’un dels exercicis de comprensió lectora més avançats, de vegades. Però, tornem al terreny musical que ens ocupa. A mi se’m posen els pèls de punta cada cop que algú diu “tocarem uns temes: El Rogle, Les Fonts del Segre, La Malaguenya de Barxeta…”
Si penso d’on ve tot plegat me n’he d’anar al jazz. En aquest estil de música es parla de “temes” i és que clarament, cada idea melòdico-harmònica que s’agrupa sota el terme “tema” és un pretext per tal de desenvolupar una improvisació. Té certa lògica parlar amb aquest terme dins aquest estil de música, ja que una tonada esdevé un tema. Prové de l’anglès. Però té sentit en les músiques tradicionals? Per mi cap, per molt que en alguns àmbits s’utilitzin aquestes músiques tradicionals com ho fa el jazz (però hauríem de veure l’ús estètic resultant per posar-li etiquetes estilístiques). Està clar que moltes músiques que ens ocupen tenen la seva variabilitat, transformació i desenvolupament interpretatiu, però el “tema” seria allò que analíticament podem disseccionar, no l’entitat cançó o tonada que pot tenir un nom concret.
Amb les músiques tradicionals tenim diferents noms identificatius d’una unitat melòdico-harmònica que varien segons cada context musical i no hi hauria una sola paraula vàlida. Sovint recorro al terme tonada, però moltes vegades no té sentit ja que estem en un context de danses concretes o balls, o perquè estem en una tradició o època específica que té la seva nomenclatura. Per tant, no vull dir “diguem tonada enlloc de tema, si volem ser genuïns”. Amb els gèneres, també hi va haver un temps que no agradava el concepte i es va manllevar del flamenco el terme “pal”, cosa que tampoc trobo que tingui sentit.
Sovint qui et diu que el nom no importa és qui sol fer-ne al final més bandera en transformar les formes genuïnes i diverses. En anglès, themes fa referència a cada una de les unitats identificatives de les músiques que utilitza dins el terreny de les músiques tradicionals i folk. Sovint es parla de tunes i songs (si són cantades), generalitzant molt. Per tant, quan aquí parlem de temes quan fem un llistat de repertori, penso que no només estem fent un barbarisme d’un altre estil de música sinó que, a més, no l’estem ni fent servir com ho fan a la llengua original. Si som abanderats de les formes de parlar nostres i, sí, el nom fa la cosa: no parlem de “temes” quan volem dir que “El Rossinyol” és molt bonic. Podem dir “el Rossinyol és una cançó molt bonica” i no deixarem de ser guais per això. Vaja, que “el català correcte… passa’l!”
1
