Quan s’acaba el tortell de reis, a casa, em venen ganes de menjar sobrassada. Irracionalment. Que vaig a esmorzar a un bar: posi’m un biquini, però amb sobrassada; que passo per davant d’un forn en hora de berenar: posi’m un croissant salat, de sobrassada; que faig una raclette: patata, sobrassada i formatge; que tinc una gana irrefrenable d’aquelles que res et satisfà: que em ve de gust sobrassada! I què ho fa? El meu subconscient ja associa l’època en què la sobrassada ens donarà entrada a un festival d’emocions, lluny d’una trista sobrassada de súper, d’aquelles d’untar, posades en una barqueta de plàstic, en un biquini de bar. Perquè, en realitat, ve Sant Antoni i amb ell la que seria segona, sinó primera, diada dels Països Catalans. És festa i hi ha coses molt bèsties a tots els punts cardinals, centres i perifèries del territori.
He passat sant antonis per arreu i viscut amb intensitat grans vigílies i diades, però mai he estat per Sant Antoni a Mallorca. Hi he estat la setmana abans, això sí. He gaudit d’un fogueró familiar increïble o les prèvies de viles més grans, gràcies a bona gent. Però no he desembarcat mai a l’illa un 16 de gener, esperaré a ser-ne convidada, ves! Tanmateix, aquells que tenim la sort i la desgràcia de poder-nos desplaçar a la metròpoli hem pogut viure un -ja no tan nou- Sant Antoni especial: una festa a la vila de Gràcia que d’un vincle amb Sa Pobla s’ha tornat un agermanament de catalans i mallorquins inigualable. I, aleshores, ja em ve una mica el perquè de tot plegat i dels meus biquinis amb alguna cosa que recorda la sobrassada: sobrassada però… coent, botifarrons, pa morè i gotets d’herbes boníssimes… sí. Però amb tot això hi ve una allau de ximbombes, gloses sàvies de poblers, xeremiers a dojo, jotes i més jotes, mateixes, boleros, fandangos… I aquella sensació que sí, que som tots germans.
La música ens desprèn sensacions. I la sobrassada, és com aquella magdalena de Proust que ens obre a un camp d’emocions viscudes, però també imaginades. Perquè els que no hem tingut mai la sort de ser per Sant Antoni a cap lloc de Mallorca, ens imaginem la festa i vivim foguerons com una síntesi del que hauria pogut ser. No… això seria mentida. Potser fa uns anys, qui sap, havia pensat aquestes coses. En realitat aquí hi ha una “nova” festa, un ritual urbà que transforma Gràcia i que ja forma part de les seves entranyes, però també d’entranyes de Mallorquins que ho viuen com un segon Sant Antoni. Mallorquins que viuen a l’illa i venen, els que viuen al continent i generen comunitat… i tots els que no ho són: tot al voltant d’uns rituals que cada cop s’han fet més amplis, entre l’oficialitat i l’alternativitat, que mai saps on comença una i on acaba l’altra, per sort. Després d’hores de flabiols i cornamuses tocant a tot drap, amb tamborinos tibants, rotllanes de ximbombes amb veus agudes i vibrants… el cap ja no és mai més el mateix. Caus a la marmita. Quan balles atapeït, al CAT o a Virreina, amb tot d’estils barrejats, amb més rogles que parelles, i per un moment et sents capaç de ballar qualsevol jota per passar el fred, ja no ets el mateix. Si se t’acut repetir-ho any rere any això queda impregnat a la pell. La música va associada a sensacions. I la música tradicional, quan és viva, té aquest potencial molt fort. Que soni al teu cap quan menges sobrassada, o que et vinguin ganes de menjar-ne quan en sents ho demostra. La gent que va repetidament al Liceu no deu somiar en menjar sobrassada quan està gaudint de La Traviata, com a molt deuen voler vi per fer el brindis…
Però jo que us parlo de la sobrassada i dels xeremiers, en realitat, també em ve una olor de fum… I aquella foscor esperada per obrir pas a la màgia de la nit, la gent, mirades i abraçades… La sobrassada és la magdalena, però potser quan sentim músiques tradicionals en un escenari, fora d’un context festiu, també és com una sobrassada. Hi ha sobrassades que et vénen del carnisser de Manacor que et transmeten molta història, vivència i suor: et fan cantar en vers; hi ha sobrassades de súper que et despertaran cert record quan estàs molt enyorat, però que poc t’explicaran. Potser amb la música, traslladada a l’escenari, és el mateix. Hi ha sobrassades artesanes, hi ha sobrassades de bons obradors, hi ha sobrassades familiars i n’hi ha d’industrials, que poc tenen a veure, però que en algun moment faran la seva funció d’intentar fer-te somiar o voler tastar-ne de millor. Visca sant Antoni, catalans.
