Ballar és relacionar-se: entre balladors, entre músics, amb l’entorn; és definir-se dins un grup social i transformar-se dins d’aquest, si s’escau. I el ball pot ser objecte de molts constructes culturals, com qualsevol altre element. Sempre s’ha volgut controlar el ball per controlar la societat i viceversa. Tots sabem que la sardana ha sigut símbol hegemònic d’una catalanitat: s’ha considerat durant molts anys aquella “cultura de primera” fet que ha generat molts moviments reaccionaris ben interessants amb altres gèneres i estils musicals del país. Òbviament, ja fa anys que s’arrossega sota una suposada crisi, més nostàlgica del que es creu que havia sigut, dotant-la d’una essència que oblida el més important del ball: relacionar-se.
Tot i que queden petites contrades i moments de l’any, en què ballar sardanes és rellevant, necessari i divertit per a diferents franges d’edat, cert és que hi ha moltes ballades que potser cal acceptar que són una bona trobada social entre els habituals i fans del gènere, però que no traspuen més enllà. I què passa? Per mi res de dolent. És una activitat d’ocupació de l’espai públic, que té el seu interès pels qui en participen i que dona feina als músics. Endavant. Que molts cops aquestes són reduïdes a “gent gran”, doncs em sembla encara més fantàstic. Perquè no es tracta de posar el focus sempre en els joves, els grans també han de ser un referent i el dia que jo en sigui, agrairé tenir espais de socialització entre els meus i fent el que m’agrada, també, i si és ballant sardanes que així sigui. Entre tot aquest ballar real també hi ha el camp de la competició, que penso que està més relacionat amb l’esport que amb el fet de ballar, la veritat, però que també provoca una relació amb uns altres codis i objectius.
Més enllà de tot aquest món de les sardanes amb la cobla, el món folk va necessitar trobar una sardana més afí als models de balls existents. Calia una forma que es pogués interpretar amb menys instruments, que fos relativament fàcil d’aprendre una melodia i que obrís una altra possibilitat en aquest gènere. És per això que aquest món va trobar en unes sardanes de tradició oral que tocaven alguns músics, algunes tonades recollides per folkloristes, documents antics i, més tard, composicions, unes sardanes de més curta durada i que han tingut diferents propostes per ser ballades. Algunes de les quals s’han degenerat molt. Aquesta degeneració ha provocat certs conflictes entre aquells que volen agafar una coreografia estructural esbiaixada i simplista, en contraposició a aquells que intenten trobar els elements definitoris del ball entès com un codi de ball en el qual interactuar-hi i fer-lo viu. Sovint, aquests segons, que solen anar a buscar fonts d’informació, investiguen, qüestionen el que es fa i es revisen, són titllats de “conservadors” o “estrictes”, però m’atreveixo més a dir que moltes vegades és més aviat al contrari. Per falta de comprensió, molts cops, ens quedem en una reducció simplista del que defineix un ball amb si és un pas a la dreta o a l’esquerra i no en trobar el moviment del cos.
En el món de les sardanes hi ha moltes visions, extrems i debats i és bonic: demostra que tot plegat és més viu del que es vol fer creure. Tant en les sardanes de dies de festa, competicions, aplecs, sardanes “curtes”… potser ens cal recordar que, estem parlant d’un ball i que, allò més important d’aquest i més bàsic és que estem establint una relació entre una gent. No cal tenir un títol Unesco, ni un pla de protecció, ni sortir a la tele per valorar el més important que té un ball: que ens puguem trobar, interactuar i viure tots plegats en un món que ens vol separats i cadascú a casa seva observant el món des de les pantalles. Que hi hagi moltes sardanes és mostra que som una societat diversa; que hi hagi debat, vol dir que les sardanes són vives i presents en molts entorns.
