Les carreres per ser patrimoni immaterial de la humanitat de la Unesco no paren, sempre des de la mala entesa que han de ser els de fora que ens diguin quin valor tenen les nostres coses. No n’aprenem i continuem volent lluitar per un reconeixement al qual se li atorga un poder contraproduent i innecessari. Però bé, són les sardanes, són la jota, són la rumba, són desenes de festes i expressions que van fent el seu curs perquè el comitè estatal consideri que allò que fan té interès i té prou valor per tirar endavant una candidatura mundial. En fi, penso que aquest tipus d’organització hauria de prevaldre drets més transversals perquè cada cultura pugui vetllar per les seves expressions i identitats. En fi, tot i que els experts han demanat que es deixin de fer aquest tipus de declaracions la cosa continua activa i, per tant, els diferents col·lectius que volen ser reconeguts fan un immens esforç perquè se’ls tingui en compte. Per si no n’hi hagués prou, el sistema per poder realitzar una candidatura ha canviat en els últims anys i ara es busca que hi hagi propostes més transversals i que comprenguin territoris més amplis i no tant l’element local (o regional, si em permeteu utilitzar la paraula).
El cas de la rumba catalana és prou paradigmàtic. Per una banda, hi ha una reivindicació sobre l’interès musical, però per un altre també hi ha una reivindicació intrínseca per ser considerada tota la comunitat gitana com a part de la cultura global, a través de la seva expressió musical. S’hi suma, a més de l’interès dels mateixos participants, els interessos polítics. Si a Osaka hem vist el president català aixecar-se de la cadira per cantussejar Gitana Hechicera no és en va. A un govern PSC la rumba catalana va molt bé per mostrar algunes de les seves línies ideològiques que no són tant les de tenir en compte els gitanos, com de tenir en compte una suposada diversitat i una expressió urbana que no ha estat tan encasellada en un moviment polític concret. A més, porta implícit, la barreja migratòria i el bilingüisme. Encaixa en un govern no independentista, potent a la zona urbana catalana i amb missatge de rerefons de popularitat.
Dit això, la meva pregunta i debat rau en el fet de necessitar un reconeixement extern perquè es valori internament. Ens cal que els d’Osaka o els de la Unesco (com us els imagineu vosaltres?) diguin que és “guai”, perquè el veí del costat digui que la rumba catalana és un element imprescindible de la nostra identitat? Com a catalans sempre tenim aquests problemes i aquest repetit autoodi. Si volem que la rumba catalana ens representi -com ho han fet altres expressions com la sardana al segle XX- no hauria de dependre de res ni ningú extern. Per què som tan insegurs en reconèixer el valor del que tenim per nosaltres mateixos? Si fóssim un individu i anéssim al psicòleg suposo que ens diria que tenim l’autoestima molt baixa.
La rumba catalana és un estil urbà popular que va néixer a Catalunya de la mà de la comunitat gitana. Té diferents substrats d’alt interès, com ho són el flamenco o les havaneres, entre d’altres. Però no hauríem de discutir l’auge i valor que hagi pogut tenir i tingui com a estil que ha sigut únic i altament rellevant per a tota la música del país. Que hi ha altres estils de rumba al món? Sens dubte. Que poden tenir-hi relació? Queda clar! Al final són sincretismes culturals. Però hi ha un estil que es vol definir i etiquetar sota “rumba catalana” i que té unes característiques imprescindibles i d’altres de més variables. Molt bé. Cal que sigui patrimoni immaterial perquè s’estudiï al món acadèmic? Cal tenir un títol Unesco per ser una de les banderes del país? Als Jocs Olímpics ja se’n va fer aquest ús, vès. Com a societat, li podem donar valor a través d’accions polítiques, però també recolzant concerts, demanant que se’ns posi a les ràdios, que els programin, intercanviant i aprenent-ne a escoles de música… sí. Podem fer tot això. Tanmateix, si es posa en el cànon català segur que a molts no els agrada, perquè tampoc s’hi sentiran identificats. Sempre passa això. És de tots o representa a alguns i és la seva forma de poder-se fer valdre? El debat de fons és molt complex i molt més llarg.
Així i tot, encara podem fer més. Podem vetllar perquè la cultura que va lligada a la rumba no es destrueixi. Això passa perquè la gent tingui un habitatge, pugui construir veïnat i pugui conviure-hi de diferents formes en l’espai públic. La rumba surt d’aquest punt popular. I que bé tenir grups professionals i bandera que la porten més enllà i fan concerts espectaculars. I que bé celebrar els trenta anys d’un grup com Sabor de Gràcia! Brutal! En cap moment dic que hagin de deixar de ser-hi, encara més, tant de bo n’hi hagi i es puguin potenciar. Però perquè aquests grups hi siguin i existeixin també hi ha un rerefons popular. Els problemes als quals s’enfronta la rumba catalana recauen més amb les dificultats per fer coses al carrer, per passar per situacions més professionalitzades per poder existir o fer activitats, les limitacions urbanes i la gentrificació de Barcelona i ciutats homòlogues, entre d’altres. No som prou conscients com afecten les polítiques de carrer per poder fer existir moltes de les coses que ens identifiquen, com ho som la pròpia gent vivint-hi i compartint, amb guitarra a les mans o no. La rumba catalana és meravellosa per explicar-nos la història de les últimes dècades i plasmar-nos a la cara com hem transformat la forma de relacionar-nos i plantejar-nos què volem com a país. Ara fa calor i hi ha festes i festetes en les quals a molts ens agradaria sentir-hi més rumba catalana, bona. Ens agradaria sentir un bon ventilador i ballar tot celebrant la vida, el carrer i la gresca. Però cada cop costa més. Preguntem-nos el què i per on passen les solucions si no ens agrada que així sigui.
