La riproposta és un corrent que va néixer al sud de l’estat italià a la dècada de 1960. La Nuova Compagnia di Canto Popolare fou la pionera en aquesta idea de generar una música que, en els codis contemporanis i en el marc popular, estigués impregnada dels trets sonors identitaris tradicionals. Aquest corrent estètic i ideològic, a més a més, no estava lliure d’una politització i reivindicació cultural. La gent d’Al Tall i UC, entre molts altres, van trobar en la riproposta un marc teòric adient per fer una música que pogués sonar i marcar la diferència cultural des de l’autodefinició. La riproposta encaixa en una forma de fer mediterrània, és comuna i tot i que es pot confondre amb el concepte de la world music, no parteix d’una idea d’etiqueta de mercat, sinó d’una reivindicació cultural de base.
Però no he vingut ara a fer un article d’història de les músiques populars mediterrànies del segle XX. No és el lloc. Aquí em pregunto què passa avui amb aquesta idea que va generar un moviment tan gran i que ha marcat una línia de pensament musical amb resultats diversos però amb una mateixa direcció. Amb la riproposta no generes un producte del no-res: surt d’una recerca etnològica; parteix d’uns acords implícts col·lectius; és creativa; genera referents musicals, instrumentals i de repertori; i tot plegat amb militància cultural i polititzada, amb voluntat de generar un missatge de paraula, però també sonor. Són uns valors que podem enumerar, però no tots són tangibles ni acadèmics. Avui en dia parlen d’això de “l’arrel”, que a vegades ens podria semblar que es parla del mateix, però no, o no sempre. Ja vaig parlar que això de “l’arrel” parteix d’una etiqueta de mercat que vol potenciar una comercialitat de la música. Els poders econòmics han vist que amb petites referències a aquest camp, qualsevol pogués podria encabir-s’hi. Amb aquestes etiquetes es difuminen les diferències, es creen productes globalitzants i, sobretot, es deixa de banda la immersió absoluta dels llenguatges tradicionals. Es pot arribar a caure en la idea que agafar un pandero de Peñaparda i traient-li la baqueta ja tindrem un pandero quadrat català. O que canviar un güiro per una canya esquerdada ja serà el que ha de ser. I no, els instruments no haurien de ser un atrezzo per a l’espectacle. Tot instrument neix en un context cultural i la diversitat de com es toca i com l’entén la seva comunitat és el que el diferencia de veritat. Forma part d’un procés que no és res que ningú pugui fer en dos o tres dies en un taller o amb un vídeo del youtube. És un camí llarg, de picar pedra i militant. La diferència es transmet, no en la part objectiva del resultat, sinó en la part comunicativa i el terreny emotiu.
Avui té sentit la idea de riproposta? Vull pensar que és ben vigent. Tot i que el món de la globalització i la mercantilització absoluta de la cultura ens pot fer perdre aquesta visió, sovint ens cal aferrar-nos-hi. En aquest marc, hi entren els manifestos relacionats amb “la presa de terra”, hi entren els valors de lluita per la llengua, hi entra el respecte i estima per la cultura, la reivindicació com a poble i l’enllaç amb la mirada cap al mar, però també amb les cultures minoritzades, amb els llaços comuns i la solidaritat entre els pobles. Potser amb més reflexió sobre tot això sabrem discernir i explicar perquè ens connecten més unes propostes musicals per sobre d’unes altres, perquè unes les sentim humils i sinceres en el terreny identitari i d’altres les veiem de cartó pedra, tot i que puguin ser boniques. I sí, hi ha coses que queden per sempre; d’altres, vénen i se’n van.
