Per a desenvolupar el seu argument, Sacasas ens remunta a l’Alemanya de finals del segle XVIII i els inicis del moviment romàntic a Alemanya. Fins a les darreries del segle XVIII, apunta l’arxiver del Museu de Santa Maria del Pi, es diferenciava entre una “cultura elitista de qualitat i interessant d’una altra de vulgar i sense interès”. Encapçalat per Johann Gottfried Herder i Goethe, el moviment ‘Sturm and Drung’ (Tempesta i Empenta) va capgirar aquesta visió. Pels romàntics alemanys, “les manifestacions populars esdevenien l’essència mateixa de la nació i el poble el dipositari sagrat de tot aquest saber”.
A partir del segle XIX, folkloristes d’arreu d’Europa van treballar intensament en la catalogació de les manifestacions culturals. La repercussió de les seves investigacions, prossegueix Sacasas, va ser ambivalent: la recerca i estudi de la cultura popular va garantir la preservació de moltes pràctiques, però al mateix temps també en va provocar una codificació excessiva. El propòsit dels romàntics, que consistia en la catalogació de la cultura popular mitjançant una descripció formal, aviat va endevinar-se impossible. El sorgiment d’un món cada vegada més globalitzat va produir una evolució espontània de les formes que havien inventariat, cada vegada més influenciades per expressions d’altres comunitats.
Actualment, la cultura popular és una eina per a lluitar contra la homogeneïtat cultural produïda per la globalització. Perquè així sigui, tanmateix, s’ha de concebre com un cos en contínua evolució. I és que, tornant a Herder i Goethe, Sacasas apunta que els pensadors alemanys consideraven les manifestacions populars com “un motor de creació i transformació que feia possible l’esperit vital d’una societat concreta, la regulava i li donava el sentit de pertinença que tot grup humà necessita per fer-se un lloc propi en el món”…
Des d’aquesta mirada és relativament important saber si els cànons ancestrals es mantenen o evolucionen. El quid de la qüestió és la participació de les persones en les expressions populars. Si la gent es dedica a contemplar-les, a esdevenir espectadors d’una actuació aliena –de la mateixa manera que podrien mirar un documental o una pel·lícula—, convertiran les expressions folklòriques en manifestacions dissecades. La cultura popular s’ha de viure, no només veure, en primera persona.
