Abans de festes, el 19 de desembre passat, el Govern de la Generalitat de Catalunya publicava l’aprovació la memòria preliminar de l’avantprojecte de la nova llei del patrimoni cultural de Catalunya.
A la nota de premsa, destacaven que “la futura llei incorporarà nous elements de protecció, diversitat i territorialitat i models innovadors de gestió que s’adeqüin a la realitat actual del país.” I afegia: “El 2024 s’iniciarà un procés participatiu amb entitats representatives del sector, entitats locals i altres organismes i institucions”. Paraules, totes elles, que tampoc ens aporten.
Tot i només aprovar-se la memòria preliminar de l’avantprojecte –és a dir, allò que potser volem que vulguis que sigui o esdevingui la llei– la mateixa nota de premsa ja ens presentava els objectius de la futura llei catalana:
- Actualitzar els graus de protecció del patrimoni i incrementar la protecció, salvaguarda i defensa dels béns mobles i immobles.
- Integrar el patrimoni cultural en la mitigació i adaptació al canvi climàtic.
- Lluitar contra l’espoli del patrimoni cultural català.
- Dinamitzar el patrimoni cultural mitjançant la cooperació entre agents públics i privats.
- Fomentar la vinculació del patrimoni cultural amb el desenvolupament territorial, socioeconòmic, educatiu, paisatgístic i econòmic, i generar nous recursos destinats a la promoció conservació i recerca d’aquest patrimoni.
- Actualitzar la digitalització del patrimoni i els mecanismes de protecció i conservació del patrimoni digital.
- Promoure l’estudi i la recerca, en col·laboració amb les universitats i altres agents.
Tot un grapat de bons desitjos que poden coincidir amb els que també compartim tots en aquestes dates assenyalades. Un conjunt d’objectius que també resulten buits de tota mena de contingut i que necessiten les següents fases –la valoració dels experts, de la gent que treballa al sector, les aportacions d’acadèmics i la mesura dels límits legals autonòmics que tenim ara– fins a arribar, qui sap quan, a l’aprovació per part del nostre parlament.
L’actual llei de patrimoni, la LLEI 9/1993, de 30 de setembre, amb més de 30 anys de servei, necessita una renovació. No hem de ser lletrats de l’Estat per entendre que les formes d’estudi, conservació, protecció o explotació del patrimoni cultural han canviat. Fins i tot la seva nomenclatura i valoració. Al cap en volta el tema Sixena…
Com a treball de camp legal, sense gaires expectatives i menys ínfules, hem cercat a les normes marc i principals de casa nostra, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya –retallat– del 2006 i la Constitución española del 1978, les vegades que apareix citat el patrimoni cultural. Sorpresa: 23 vegades en total –21 a l’Estatut i 2 a la Constitución– potser ara no hi ha tanta sorpresa-.
Més enllà de constatar la falta d’actualització reguladora al voltant del patrimoni cultural nacional i estatal, la mateixa nota de premsa primitiva anuncia que “paral·lelament a aquesta llei, el Govern està elaborant l’avantprojecte de llei del patrimoni cultural immaterial català i de l’associacionisme cultural, que s’obrirà a informació pública també el pròxim mes de gener de 2024”. Un fet que mereix ser destacat en l’entorn on resideix aquesta nostrada publicació, on també cal una bona regulació legal de protecció del fet cultural popular. Per acabar, la lectura de la nota i d’aquesta columna, a banda de la llei de patrimoni cultural i la llei del patrimoni cultural immaterial català, cal identificar també la necessitat dels reglament de les lleis per disposar d’un marc encara més concret i cercar la renovació de les lleis d’arxius, museus i biblioteques.
