Quan s’acosten les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, patrona de Valls, el saló de cent de l’Ajuntament de Barcelona serveix com a aparador; els vallencs fora vila coneixen el programa de les Decennals des d’aquest singular espai de Barcelona. Se’ls té presents i ells tenen present Valls, són coneguts diversos regals que a la ciutat per aquestes festes; un de singular -que podeu contemplar si us adreceu a la plaça del Blat pel carrer de la Cort- és la campana Candela que el 2011 regalaren per instal·lar al campanar més alt de Catalunya. Sentir-se part de la comunitat és essencial i això és el que farem d’aquí a una setmana celebrar qui som, perquè la festa dels difunts és, i serà sempre, una festa de vius. De vius que celebren críticament -i tant!- qui són i, també, quines són les seves arrels. Quin ha estat el seu llegat. I és curiós que ara, que celebrem vint anys de la primera convenció de la UNESCO per parlar del Patrimoni Immaterial jo faci una -una altra- filípica qüestionant com venem aquest producte.
La cultura popular, aquest magnífic concepte inútil que fem servir quan ens referim a tot i a res -el mateix comença a passar amb Patrimoni Immaterial, que s’està convertint en un calaix de sastre on inserim tot allò que no sabem, ben bé, on definir-, també forma part del llegat. Aquest agost vaig tenir la magnífica fortuna de veure i sentir, i viure, La Ronda de Boltaña, a Guaso -Sobrarbe, cómo no!- i vaig entendre de que anava tot això. Amb lletres com «¿Bailamos? ¿Un viaje en el tiempo? / Punta y tacón… / ¿Punta y tacón? / ¡Ay, que el tacón va primero! / Así hacían tus bisabuelos: / Tacón y pun… / Tacón y pun… / Tacón y punta al bailar» deixen molt clar qui són culturalment, i ho són perquè viuen allà on viuen. No per osmosi, ni per cap cosa estranya, sinó perquè s’ho estimen, s’estimen els pobles mig morts i els volen reviure: «si se nos cae la casa, se vuelve a levantar».
I no estic parlant de música -ni molt manco!-, parlo de cultura, del perquè de tot plegat, que deia el Monzó. El respecte pels avantpassats i pel seu llegat ens hauria de fer qüestionar molts aspectes que ens ventem de defensar: «si és de tots, puc fer el que vulgui?» que deia l’estimada Anaís Falcó. Qui som, com a comunitat per carregar-nos un llegat cultural? Per això, quan veus notícies com la mutilació d’un topònim tradicional al Montsant, topònim relacionat amb una llegenda com és el salt de la Reina Mora et bull la sang. No és políticament correcte, potser no va a favor del diàleg intercultural i interreligiós, però no és despectiu. Ens hem begut l’enteniment? Sí. Ens ventem a parlar de patrimoni, de tradició, de molts conceptes imaginats, per carregar-nos-los a l’hora. Som qui som perquè algú ha construït, ens ha llegat, fem-ne lectura crítica, però no banal. És el que es mereixen els nostres avantpassats, i és el que hem de fer quan toca que els recordem -en maneres, pràctiques i coneixements; i a poder ser més que un dia l’any-, perquè recordant-los vivim.
