La revolta torna als carrers i carreteres amb noves sonoritats: les botzines dels tractors. Aquest és un estri sonor que els automòbils tenen legalitzat utilitzar només amb la finalitat d’avisar per “evitar un accident” en l’espai de circulació. Però tots tenim presents molts altres usos: avisar al col·lega que has arribat, queixar-te de l’altre cotxe perquè hi ha una molèstia o desacord, saludar al veí, etc. Però quan hi ha manifestació aquest efecte també esdevé una eina de reivindicació sonora, juntament amb molts altres sons, crits, eslògans i músiques. I sí, ara també des de la urbanitat hom ha pogut constatar que els tractors tenen botzines com la resta de vehicles sobre rodes que ens envolten i que poden sonar per dir “ja n’hi ha prou”. I això no passa dins un món rural, sinó que s’ha traslladat en el món urbà, perquè allà és on es decideixen les coses que els hi afecten.
És curiós com tot plegat xoca amb la idea romantitzada de les tonades de feina que es fan a tants escenaris amb tot un aire misteriós i la recreació d’uns ambients molt exòtics. Les tonades de feina són aquelles que alguns folkloristes no havien recollit per tenir la idea de ser d’una família de músiques poc pròpies de la nostra terra, ja que al tenir tantes ornamentacions i escales musicals menys habituals en els gèneres que més havien interessat es creia que tenien altres orígens i eren poc genuïnes. Una visió que amb més coneixements s’ha pogut anar matisant. Som un país mediterrani i compartim molt amb les diferents terres que envolten aquest mar i aquestes característiques musicals han sigut més comuns del que pensem i no sols per importació. Allò que semblava de menys interès abans de la guerra, després de diferents mirades externes, ha sigut focus d’interès pels intèrprets folk d’avui en dia. Aquestes es realitzen amb un misticisme i tot un argumentari que, tot i ser basat en fets reals, regenera una visió del camp plena d’un ambient que transmet suor, sol i corporalitat. La interpretació, inclús, a vegades va acompanyada dels crits que es dirigeixen als animals de feina (imaginats). Ben bé tota una representació que sempre em deixa un regust una mica estereotipat.
Però les tonades de feina existeixen i havien servit molt, com a mínim per entretenir-se en llargues jornades de feina dura al camp: una feina que al llarg del segle XX ha anat substituint l’animal per màquines cada cop més específiques i sofisticades que són eines bàsiques dels pagesos i ramaders d’avui. Mentre als escenaris urbanites es canta aquesta idealització antiga del camp, de cop, es xoca amb la imatge d’uns tractors fumejants al mig de la ciutat amb les seves botzines plantant la dura realitat del que és intentar viure al primer sector avui dia. La duresa no ve donada per la feina en sí -que tampoc deixarem de dir que és intensa i molt dedicada- sinó per les dificultats que les lleis de despatx imposen a uns en desigualtat de condicions envers altres, a favor del peix gros de sempre i amb moltes dificultats burocràtiques. Altrament, el pagès quan és dins el tractor, no és cantar el que sol fer, més aviat escolta la ràdio al seu gust. Però arribaren a Barcelona amb la intenció de fer-se notar i poder fer arribar les seves queixes. Quan un es manifesta ho fa amb una intenció cap a un poder, sobretot, que pot decidir canviar alguna cosa. Però també permet fer-se fort amb el conjunt de gent i també sumar i donar a conèixer allò que es demana. A Barcelona la gent rebé els tractors amb aplaudiments, un altre element sonor que permet mostrar contentament i valorar l’esforç de l’altre. Suposo que la sorpresa per a molts ja era la de veure un tractor dins la ciutat, cosa que per alguns devia semblar tota una cavalcada més sorprenent que la de la Mercè.
Per si no n’hi hagués prou, la revolta dels tractors ha coincidit amb Carnaval. Un fet irrellevant per gran part dels habitants de Catalunya que ignoren l’abast d’aquesta festa o si no l’ignoren la donen per perduda. Carnaval és moltes coses, és revolta, és capgirar tot allò establert i pot ser divertit o pot ser cruent. Aquests tractors han capgirat la ciutat en plena vigília dels grans dies de Carnaval i han dut la reivindicació a les festes locals posteriors del seu món rural, on n’han pogut fer les pròpies sàtires després d’haver recordat el so de la botzina a la capital. I sí, quan hi ha revolta es canta, es crida i es fa sonar tot allò que es pot per capgirar-ho tot, una autèntica tonada de feina imprescindible per sobreviure. No crec que aquest Carnaval doni pas a una Quaresma imminent, però hagi servit per remoure allò establert abans de més dies de “silenci” i haver avançat a favor del “poble” una miqueta més.
