No tot està perdut i, per Nadal, encara hi ha gent que canta més enllà de les corals, concerts escolars, misses o espais assignats a fer-ho. Hi ha gent que, fins i tot, canta a casa. I què canta a casa? Ves a saber què passaria si poguéssim veure per un forat què s’hi cou al voltant de les taules de cada indret. Segur que ens sorprendríem de veure que no tot és tan fantàstic com ens venen als anuncis i les pel·lícules ianquis! Tanmateix, cert és que hi ha famílies que troben en aquests moments ocasions per cantar, siguin o no cançons de Nadal. Però com que tot això que passa a cada casa no se’n sap res… Per tant, millor que parlem de les situacions públiques que, a més a més, s’hi suma el component de sí tenir intencions concretes.
Tota la meva vida he vist “concerts de Nadal”. Aquests han sigut variats. Des de poder sentir cançons tradicionals concretes com El dimoni escuat, El Rabadà, Les dotze van tocant o el famós Fum, fum fum a poder sentir obres dels cànons clàssics europeus o propostes de compositors més locals. D’aquest amalgama, amb les corals, fossin de l’edat que fossin, sempre en senties una bona tria. En algun moment es van voler “laïcitzar” molts d’aquests concerts, sobretot si estaven vinculats a l’àmbit escolar i fugir de les “típiques nadales”. Aquestes han quedat pràcticament relegades a gravacions velles de veus infantils, que sonaven, fins fa poc, en algunes fires de Santa Llúcia i en alguns vestigis concrets de rituals locals com certes misses del gall o algunes convocatòries de cantades en moments previs o posteriors a la missa, bàsicament. Després, n’hi ha que les gaudim fent-les mig-participatives i dinamitzades en nous entorns com la Taverna de Nadal al CAT o altres accions similars que fan entitats culturals a diferents pobles i ciutats. Tot i que ens ho passem bé, sabem que som minoria gaudint i fent gaudir, d’una forma gens infantilitzada, aquests Nois de la mare, Àngels i pastors o Desembres congelats, amb més moscatell que no pas aigua beneïda. Però, el Nadal que es projecta políticament està lluny de tot això.
Més enllà de la cultura global, s’han volgut generar altres “productes” nadalencs, seleccionant i transformant aquells que ens agradaven més o ens semblaven més atractius pel Nadal consumista i que pregona alegria incondicional. I tal com ho hem fet amb tots els elements, també ha passat amb les Nadales. Ja van ser pioners els discos aquells dels ‘90 del segle XX que ens deien amb Altres cançons de Nadal, potser eren més “tristoies” del que es pregona contemporàniament, però es trobaven dins la tònica estètica del pop-rock català de l’època. Tot seguit, ens hem trobat amb la incorporació de noves composicions que ens parlen del Tió com un gran personatge adorable (llavors ens sap greu picar-lo, clar), dels fanalets que van a esperar els reis, algunes traduccions de nadales originals en anglès, el Christmas Jazz o les provinents d’èxits cinematogràfics globals i tots els fils musicals que sonen a les botigues des de l’1 de novembre, com a mínim. I clar, les escoles es troben igual. No volen celebrar Nadal tal qual, però és massa bèstia deixar de fer res. Total, que el laïcisme de veritat trencaria una de les necessitats de l’educació com que pot ser la relació amb l’entorn que ens envolta. Nadal, agradi o no, és rellevant a la nostra societat.
Finalment, i avui permeteu-me’n fer un localisme, arriben propagandes polítiques que triomfen. A Sabadell una reeixida campanya del PSC per tornar a guanyar les eleccions va crear un invent d’apostar fort pel Nadal postpandèmic. Es van fer il·luminacions noves, es reconceptualitzà la fira de Santa Llúcia i es va invertir moltíssim en tot plegat. Era el 2021. Amb la idea de fer un Nadal més “internacional” van incorporar la idea de fer un calendari d’advent a la contrafaçana de l’Ajuntament: cada dia a 2/4 de 7 s’il·luminaria una finestreta. Però, ni l’empresa a qui se li va encarregar, ni el mateix ajuntament, van ser conscients de l’èxit que arribaria a tenir el fet que aquestes finestres fossin descobertes per un personatge anomenat “El Llaminer”, contra tota correcció educativa. Juntament amb el personatge, n’han vingut una cançó que tot nen sabadellenc ja sap cantar, una altra de propaganda de la campanya Somriu el Nadal, però, no només. Per si no n’hi hagués prou, després d’haver arribat al 24 de desembre calia continuar i es van inventar tot un musical amb certs personatges del calendari i amb el Llaminer de protagonista, on cada dia es descobreix un fragment de la història que té un fil conductor nou cada any per tal d’arribar als Reis. La política, la manipulació i l’aniquilació de moltes tradicions és un bon despropòsit, i votar un Llaminer a canvi d’un Quart Cinturó em sembla, fins i tot, maquiavèl·lic. Ara bé, se’ls hi ha anat de les mans, potser… Perquè la gent professional fa la feina i ens hem trobat amb un actor bo, una trobada diària a l’espai públic per part dels sabadellencs, una difusió brutal d’unes cançons i espectacles en català arreu de la ciutat -més enllà del centre- i amb un reguitzell d’idearis nous que, ens agradin o no, no es pot negar que faran història. Qui gosés ara eliminar el Llaminer se les tindria amb gran part de la població, em temo molt.
Així doncs, i per tancar l’any, us animo que tot i que escolteu un munt de noves nadales, no oblidem totes aquelles que hem après de l’oralitat de casa i que les cantem. Cantem-les amb amics, en família, sols, a missa o on convingui, però no deixem de cantar-les. No em fa por que desapareguin, la veritat, i com sempre dic, hi poden haver modes. Les modes van i venen, però les músiques, i en aquest cas les nadales que anomenem “tradicionals”, perduren.
