Fa uns dies ens vam retrobar tres persones que vam construir una gran complicitat en un context força curiós. La meva professora d’història de tercer de BUP (l’equivalent al primer curs del Batxillerat actual) i una companya del meu curs que feia ciències (jo feia lletres). És a dir, que fou una coincidència estranya que les tres forméssim tot el grup d’una assignatura. El cas és que aleshores es van crear les primeres assignatures optatives de secundària, les EATP (Ensenyaments i Activitats Tècnico-Professionals). I la nostra professora d’història, la Genona Biosca, es va inventar una assignatura que es convertiria en la seva especialitat com a docent: la història de Barcelona. Ens hi vam apuntar només nou alumnes, perquè les alternatives eren més fàcils. Però veient que això de la història tenia contingut, finalment hi vam quedar dues alumnes i la professora, que gaudíem de valent amb l’assignatura. Això ens va convertir en còmplices per sempre.
Per mi va ser realment una sort que una de les primeres assignatures optatives que es van afegir al currículum de secundària fos aquella. Acabava d’arribar a Barcelona. La ciutat m’aclaparava, enyorava l’estany i encara vivia els carrers com un entorn hostil. Conèixer Barcelona des de la perspectiva de la història explicada d’una manera tan vívida i tan ben narrada, va suposar per mi la creació d’un vincle amb la ciutat inesborrable. Encara conservo algun dels plànols de la Barcelona romana o medieval que la Genona ens preparava. I recordo amb imatge clara les nostres passejades per la ciutat antiga, totes tres, a la recerca in situ d’allò que dibuixaven els plànols. El cardus i el decumanus ben dibuixats en les línies imaginàries que travessen la plaça Sant Jaume. El mont Tàber, amb el punt culminant al Temple d’August, on avui hi ha el Centre Excursionista de Catalunya. La transformació de la ciutat medieval, amb les muralles encerclant-la i la Rambla travessant-la. A un costat la ciutat antiga i a l’altra banda els camps, que serien ocupats progressivament per la trama urbana. El naixement del passeig de Gràcia i l’extensió de l’eixample fins a l’annexió dels pobles dels voltants: Gràcia, Sants, Sant Andreu…
Durant uns mesos, potser dos cursos, em vaig sentir com una forastera (una nouvinguda, en diríem avui?), com una persona que havia deixat enrere les seves arrels banyolines i n’havia de construir de noves en aquell gran magma que ens feia invisibles. La història de Barcelona va ser per mi una de les llavors d’aquestes arrels. La feina de la Genona per vincular el seu alumnat a la història del seu entorn ha anat donant fruits als instituts per on ha passat. Conèixer la història trepitjant els carrers on ha succeït és el que moltes persones busquen quan surten a fer viatges a l’estranger. Tot allò que troben (trobem) tan interessant a fora i que serveix per tornar del viatge amb la sensació que hem après molt descobrint les meravelles que hi ha pel món, encara que sigui amb una mirada apressada, sense entrar gaire en detalls i només conservada en centenars de fotografies digitals. De fet, en una enquesta realitzada per un projecte europeu de recerca en què vaig participar sobre la transmissió cultural, vam poder constatar que una de les principals activitats culturals que fan els adolescents amb la família és viatjar i visitar museus… a l’estranger. En canvi, és més difícil que visitin espais històrics, monuments, o facin rutes guiades pel seu entorn urbà o rural. Per això calen més Genones. Mestres i professores que facin del coneixement de l’entorn una forma d’arrelament per als seus alumnes, que facin que la història passi per davant dels seus ulls i que els ajudi a construir una mirada rica sobre el vincle entre el passat i el present, que facin de la història una forma de coneixement del col·lectiu humà que anem conformant tots plegats. La història no és només un lligam per aquells que l’han viscut, sinó que també és un vincle entre aquells que la viuen anys després, a través de l’experiència de l’aprenentatge, adquirint el bagatge que es guarda en les pedres, en els monuments, en les rondalles, en definitiva, en el nostre patrimoni cultural. Aquest lligam entre les persones que comparteixen el patrimoni cultural del lloc, construir i reconstruït a cada època, amb les aportacions de noves generacions, és el que ens fa ser un col·lectiu amb identitat pròpia i el que ens crea el sentiment personal de pertinença.
1
