La música tradicional és intergeneracional, viva i molts cops transgressora, políticament incorrecta i lligada a la vida de la gent. Si segons quines temàtiques s’han cantat fins avui, és que el problema ha existit: violència masclista, abusos sexuals i violacions, demostracions de patriarcat, infidelitats, embarassos inadequats, assassinats, malalties, etc. Però en el moment que parlem de música tradicional, en molts sectors, només ho veuen com una activitat per fer amb nens, per a nens i que a més de complir amb uns ideals de cultura catalana pulcra, neta, immaculada i reflex d’allò que volem mostrar com a societat i identitat. I amb les nadales? Si fa no fa igual. Perquè Nadal, sí, és la focalització de la infància, de totes les infàncies, però també és una època pre-carnavalesca d’excés, transgressió, rituals de pas i absurditats.
Un dels problemes que ens trobem és la infantilització d’un repertori que, molts cops, ha estat lluny de ser per a nens. La Margarideta és un ball-joc carnavalesc que en molts contextos festius encara s’ha utilitzat com la possibilitat de tocar algú que, d’entrada, s’ho deixa fer. Part a part del cos, entrant en les més simbòlicament sexuals també. Així i tot, ha sigut una de les cançons més cantades i ballades a les escoles durant gran part de les últimes dècades. Clar, va bé per aprendre les parts del cos. Com aquesta, unes quantes. I no m’entretindré amb el ja tan discutit Jan Petit. Les nenes maques té diferents interpretacions: aquella innocent i literal, però també la del sentit figurat, clarament eròtic. Aquesta és una de les gràcies de moltes cançons: tenir diferents lectures, tot i que en molts casos hem perdut molts sentits de les metàfores per transformació del llenguatge. Podríem apartar Les nenes maques del repertori infantil, però la veritat és que la qüestió és no apartar-lo del repertori adult, perquè sinó ens perdem una de les capacitats de la cançó: tenir diferents interpretacions segons cada etapa de la vida. Després hi ha molt repertori clarament explícit, que molts cops s’evita cantar, i no pas perquè necessàriament comporti altres missatges que no ens agradin. De vegades confonem explícit amb masclista, i certament que moltes vegades és així, però no sempre. I això vol dir que no podem cantar aquestes cançons davant de nens? El grup De Calaix repetia als seus concerts sempre “si ho entén és que ja té edat per entendre-ho”. Així que… un cop més, hem d’entendre que hi ha moltes expressions culturals que són molt més intel·ligents que les mateixes persones, potser perquè la col·lectivitat i el repòs han fet l’adaptació necessària perquè així sigui.
Amb les cançons relacionades amb Nadal ens passa el mateix. Els nens cantant als megàfons de la fira de Santa Llúcia i alguns altres tòpics ens han remès a aquest únic context infantilitzant. I sí, que ja hem dit que Nadal és la infància personificada, però no només. Les nadales també tenen diferents lectures, interpretacions i jocs, que fugen de la històrica canònica que transmet l’església. El cançoner -i les diferents expressions populars de Nadal- ens explica moltes situacions entre pastors (tossuts, enfadats, que mengen de tot, també ous i botifarra), jocs amb els dimonis (dimoniets que s’amaguen o ridiculitzats), explicacions al misteri de la concepció molt espavilades i realistes (un àngel ben plantat entrant per la finestra de casa de Maria), excessos de menjar (llistats infinits de les coses més bones i estrambòtiques), un munt d’absurditats (gallines amb sabates), fenòmens màgics i extraordinaris (animals que canten, tions que caguen), etc. Nadal també és per fer gresca i la música no està lluny d’acompanyar-la.
La música, com les narracions i diferents expressions, que prové de la transmissió oral no és només allò que es vol ser, sinó allò que s’és. Com a individus contemporanis podem fer de tot amb ella, certament, però molts cops li exigim més en aquesta música del que ho fem amb d’altres: que sigui més com volem ser com a societat que no pas acceptar d’on venim i com som. I el repertori va més enllà dels tòpics que repetidament es diuen. És clar que la majoria de nosaltres estem farts de sentir El senyor Ramon cantat per nens amb un sintetitzador que acompanya quan es parla de música tradicional, és clar que estem farts de sentir el Fum, fum, fum amb digitalitzacions de cassets rovellats, o que se’ns repeteixin parts d’interpretacions de cançons que queden molt justes i reduïdes (com dir que si el Jan Petit prové d’una desquartarització d’un líder occità i per això ja és molt dolent), i així anar fent… Sempre hi ha molt més i sempre es poden mirar altres opcions no tan reduccionistes. El Pinxo li va dir al panxo pot ser un mer joc fonètic -que no és estúpid, sinó útil i divertit-, i sí, també pot ser interpretat sexualment i podem parlar de consentiment (com suggeria fa poc un bon amic). I així podríem seguir… Tot és més complex. Així i tot, som capaços de consumir un munt de sèries i productes musicals i audiovisuals molt més carregats d’elements “incorrectes” i no hi exigim tant. Potser, abans de concloure, n’hem de saber més. Potser, també, no hem d’imaginar les cançons tradicionals com a cosa immaculada d’allò que ens agradaria ser i acceptar-nos més com som, potser així podrem ser més autocrítics i saber d’on venim, on som i cap a on volem anar.
Amb tot això no voldria que s’interpretés que hem d’apartar la infància de les cançons, només faltaria! No se’m malinterpreti! Al contrari! Cal cantar-los-hi més i fer-los cantar, tocar i ballar sempre! Però relegar la música tradicional en aquest únic estadi de la vida és una mort anunciada d’aquesta. Un nen desitja fer el que fa el gran. Un nen necessita veure que allò que li ensenyen a casa i a l’escola té una realitat i un sentit fora d’ella. Les cançons, les nadales o les músiques de ball provinents de la tradició oral tenen la capacitat de ser molt perdurables, adaptables a cada temps i interpretables a cada un dels moments cognitius de la vida. Si gaudim a cada moment amb ella i són socialment rellevants per compartir, viure i conèixer, també ho seran per a tothom, tinguem l’edat que tinguem.
