Cantar. Ja he comentat en altres articles que aquesta activitat tan vital està reduïda a molt poques situacions on es demana certa intimitat (a la dutxa o al cotxe), una socialització concreta (una coral) o una especialitat treballada (cantants preparats per fer-ho). També és habitual cantar en situacions de col·lectivitat concretes com poden ser rituals religiosos i festius o massificacions (camps de futbol o manifestacions), a més del fet de cantar durant un concert juntament amb l’artista. Certament, en aquestes últimes situacions, els volums en augment de places i sales redueixen l’experiència col·lectiva d’aquest fet. Fora d’aquests espais íntims, especialitzats o massificats hi ha poques realitats on cantar esdevé una forma de socialitzar entre gent pròxima. Hi ha situacions en què el fet de cantar apareix com un element més, sense gaire consciència ni valor afegit de fer-ho (aquestes últimes són clarament reduïdes a la nostra cultura actual) i també n’hi ha d’artificiosament creades amb aquesta finalitat. Amb la música tradicional hi ha hagut diferents espais provocats amb la intenció de cantar i generar unes noves realitats socials on, teòricament, el cantar sigui la principal excusa, generats de forma institucionalitzada per persones, empreses o entitats; i d’altres autogestionats entre colles d’amics.
En aquestes trobades convocades amb la finalitat de cantar hi ha hagut diferents models des de l’era postfranquista i seria necessari fer una relació històrica i present de les diferents propostes conegudes i transformacions de les maneres de funcionar. Quan amb les diferents colles ens trobem per cantar (sí, n’hi ha que ens convoquem amb aquesta intenció) ens agrada combinar moments per cantar tots junts i d’altres moments per trobar situacions a petit comitè amb cançons que es coneixen menys o lluir-se amb l’exclusiva de fer una proposta única, sigui per sorprendre o bé pel gust de cantar una cançó encara que ningú la conegui. Això que fem alguns també es reprodueix en situacions més institucionalitzades que s’han anat construint com dinars de cantadors, mostres o espais dinamitzats per algú, avui amb propostes com trobades setmanals com “Los Dimarts al Llar” o “Cantem a la Fata” a les terres de l’Ebre o les emergents propostes “de moda” com l’Hostal Càntut, a diferents llocs, o la Cantera d’Esplugues, entre moltes d’altres que per sort no es coneixen i resten en el coneixement d’aquells que hi són, sobretot amb un cert caràcter improvisat.
I què es canta? Dins aquest àmbit endogàmic d’aquells que ens sentim vinculats a les músiques tradicionals hi pot haver espai per a moltes coses, segons el tarannà de cada grup o allò pretès per a l’organització. El repertori pot anar des de cançons d’autor del segle passat o actual, repertori reproposat per grups de folk, tradicionals que hom ha cantat des de petit, repertori d’animació, extraccions personals de cançoner, moments de cançó improvisada… una gran varietat de possibilitats segons cada cas. Es poden fer cançoners per llegir lletres, dinàmiques d’animació o deixar que tot flueixi amb el col·lectiu i líders naturals. Personalment, penso que no hi ha una sola opció i que en cada cas s’hi adequarà una cosa i una altra no hi encaixarà. Ara que ve La Taverna de Nadal del CAT fem un petit cançoner per tal que la gent pugui recordar lletres de Nadal, però quan quedo amb col·lectius més autogestionats m’agrada que tot sigui més espontani i sense papers. Instruments? Bé, n’hi poden haver o no. És habitual disposar d’algun tipus d’instrument al servei de l’acompanyament, aquests poden facilitar algun tipus de repertori o espatllar-ne algun altre pel fet d’imposar una tonalitat, una afinació concreta, una harmonia, un volum, un ritme o una estètica xocant. Després hi ha els petits instruments de percussió i les percussions improvisades, perquè aquestes convocatòries se solen fer al voltant d’una taula on el menjar i el beure i els seus estris hi són presents, també, a vegades, provocant més estralls de percussió que de veu, però això ja seria tema per un altre article.
Hi ha repertori que ha esdevingut essencial en moltes d’aquestes trobades, siguin com siguin. I molt repertori ja ningú recorda si és d’autor, si no ho és, perquè es fa o perquè no es fa. Diuen que és un gran èxit que facis una cançó i passi a ser del poble. L’Estaca a molts llocs no saben que és d’en Lluís Llach. Sol passar amb la sempre present i adequadíssim himne tavernari de Les Rondes del Vi de Joan Soler i Amigó i Jaume Arnella. Són processos de perdre d’autoria, alguns diuen que passen a ser eterns així. En aquestes desautoritzacions alguns havíem oblidat en Josep Bastons. I és que en aquests entorns també hem cantat repetidament tantes i tantes vegades el Lluny de ma terra, la Lola la tavernera, encara més, El mariner de Terra Endins, entre d’altres. Així doncs, tot i l’èxit i l’eternitat de grans icones cançonístiques per poder somiar una vegada i una altra, permetem-nos, també de tant en tant, recordar-ne l’autor i que en pau descansi. A l’entrevista que Pau Benavent feu el 2016 al Tria 33, Josep Bastons deia: “un cantant agrada perquè la cançó no la llegeix, l’expressa, la recita.” Que per molts anys poguem compartir cançons i que tantes formin part de la nostra forma de ser i compartir com a cultura i no siguem desautoritzats per fer-ho, recordem o no l’autor.
