Aquest Nadal (si ja li podem dir així, que no voldria pas ofendre ningú) he vist, per sobre de les meves possibilitats, la cita on el compositor Gustav Malher diu: “la tradició no és la veneració de les cendres, sinó la preservació del foc”. Una màxima que s’ha fet viral. Massa viral. Sobretot sense contextualitzar Malher en el període històric que li pertoca, perquè tendim –i molt! – a fer presentisme. Per contra, he tingut l’immens plaer de rellegir, perquè me l’han dut els reis (i ja se sap que per molt que hagis llegit un llibre, una biblioteca és un projecte únic, i llegir i desfer-se’n mercantilitza els llibres i la cultura, que deia l’Umberto Eco), La desaparición de los rituales. Una topología del presente, de Byung-Chul Han (i aquest sí que és contemporani). I no és que siguin discordants, ben al contrari! És evident –i m’és un punt repetitiu– que la tradició ha d’evolucionar, ha d’adaptar-se a la vida contemporània; no hem de ser nosaltres, els homes, qui forcem a la seva modificació. I sí, aquella màxima d’“avui és tradició perquè algú s’ho va inventar algun dia” és una fal·làcia. Les tradicions no s’inventen, és un oxímoron. És la repetició el que afavoreix que una acció, una activitat o un so, per posar alguns exemples, esdevinguin tradicionals. I en això convergeixen Malher i Han.
El compositor era un defensor de la repetició constant, inclús conten en alguna de les seves biografies que quan treballava amb alguna orquestra –bé com a director o bé com a compositor– els exigia un exercici de repetició preparatòria tan intensa, abans d’un concert, que havia arribat a certes tibantors amb algun dels músics; tot i que tothom reconeixia que millorava molt el resultat. “La letra con sangre entra”, que diuen. El filòsof, en l’altament recomanable assaig sobre com la societat del segle XX-XXI està liquidant els rituals, parla constantment de les repeticions, com no podia ser, i en un apartat ho fa exquisidament, parlant de l’aprenentatge. Tothom està plenament capacitat per parlar d’això, només cal parar l’orella en qualsevol terrassa de bar. Byung-Chul Han esmenta que en les repeticions hi ha les emocions, que per això quan un aprèn de memòria per repetició, els francesos en diuen apprentissage par cœur. Alguna cosa ens estem perdent.
No vull entrar en debats didàctics, de processos d’ensenyament-aprenentatge i de l’educació dels infants. Ni és el lloc, ni el moment, ni és el meu departament. Sí que voldria parlar de les falòrnies dels educadors (mestres, professors, caps d’estudis, directors, inspectors, tècnics diversos dels diferents serveis –municipals, comarcals, provincials i autonòmics– i si ens hi posem, la M.H. Consellera, que no té cap mena de vinculació professional amb l’educació) en la seva obsessió de suprimir del calendari escolar les celebracions tradicionals, i no parlar de festes per viure una suposada, i imaginària, “societat laica” (i ara perdoneu que m’afarti a riure). Dic suposada perquè la societat, per definició, és plural, i en aquesta pluralitat s’hi inclou la cultura i la religió, les creences: la identitat. I no voldria deixar passar l’oportunitat d’esmentar l’“ateisme jueu”. Un bon reflex d’aquesta pluralitat, i la riquesa cultural amb què vivim immersos, és la forma del regne d’Espanya com a estat aconfessional, neutral i, per tant, tolerant amb totes les expressions i manifestacions religioses –i culturals– de la seva societat. A diferència de la II República, laica, on la religiositat –i la cultura, no ho oblidem pas– s’havien de viure en la intimitat. L’escola, doncs, hauria de ser així, neutral i plural. Què vol dir, això? Doncs que caldria conèixer i enfortir, de forma inclusiva, totes les cultures i confessions que hi ha al grup-classe. Perquè, parafrasejant l’amic Jordi Quintana: l’escola, si no és inclusiva, no és escola.
Lluny de fal·làcies interculturals de la laïcitat, hem de tenir en compte que moltíssims dels infants i joves d’avui dia no coneixen la immensa majoria de símbols de la nostra cultura –la més popular i la més elitista– perquè desconeixen el missatge d’aquests: no tenen cultura religiosa. Que no vol dir que no creguin, injustificadament, en res. I ho exemplifico molt concretament: no és fe, el que viuen els seguidors d’un equip esportiu? No és una confessió irracional? La gent de la Penya que sense, aparentment, cap criteri objectiu més enllà de la “pàtria”, ho vincula tot al verd-i-negrisme, sense recordar que no fa pas gaire, Badalona tenia tres equips de bàsquet a primera, on hi ha la “pàtria” en voler-ne un i no tres? Sentir els colors, en diuen. No és més que una nova litúrgia que, aquesta sí, s’explica i es viu a les escoles i no, tampoc no és unitària. A les escoles hi ha nens de totes les confessions esportives, i generen més problemes i maldecaps que les confessions culturals. De segur. No ens plantegem, perquè molts musulmans practicants prefereixen portar als seus fills a escoles religioses (cristianes) perquè els tracten amb respecte, perquè entenen el que és la pluralitat i el ritual, el simbolisme. La transcendència. I m’aventuro a pensar que hi ha més respecte pels infants que fan ramadà en aquestes escoles que en les més tolerants, pluriculturals i laiques de l’ensenyament públic. I per favor, no m’interpreteu intencionadament, soc un ferm defensor de l’escola pública, inclusiva i sense manies, ni dels docents ni dels pares. Que poc se’n parla d’aquest. I torna a no ser, ni el lloc, ni l’espai ni el meu departament.
Amb això vull dir dues coses. La primera és que per molt que se’ns digui que el {patrimoni immaterial / cultura popular / folklore} es preserva gràcies als museus no és cert. Moltes vegades són els museòlegs qui ho defensen. És la vivència la que ens ho permet: no hi ha ball de bastons sense bastoners. El llegat l’hem d’entendre com una propietat dels successors que tenim en custòdia, i és el nostre deure que els nostres futurs el rebin en bones condicions. El tenim prestat, si ho voleu dir així. Per això és important transmetre’l, bé des de l’associacionisme –amb bones praxis en la inclusió dels infants en el ritual festiu des de l’activisme, allò que els esplais i els caus en diuen aprendre fent– bé des de l’escola. L’ensenyament reglat, doncs, és important per aquesta tasca, i si la bastim de prejudicis, no arribarem enlloc. I sí, part de la preservació d’aquest nostre patrimoni recau en els museus, i tant!, perquè el patrimoni immaterial és passat, present i futur, perquè és el patrimoni de l’esperit del poble, i el poble és divers i plural. No sé si recordareu la coronació del rei Carles i l’expectació que va causar amb expressions com ara “com en saben els anglesos de cerimonial” o “ells sí que ho cuiden, això”. Jo hi notava una mínima expressió d’enveja sana, d’allò que nosaltres hem perdut: del ritual, dels gestos, de les mirades que moren per desconeixement. I del que podem guanyar. El passat ens forma, ens crea, com a societat; però no només podem viure de records (i us ho diu algú que sí que ho fa, literalment, viure del passat). La societat ha d’evolucionar i cal que expliquem d’on venim, on anem i per què. Sobretot perquè i amb qui.
Per això és important comprendre la societat on vivim. Tenim un calendari festiu (de festius no-laborables, i aquesta obsessió de la festa vs. el festiu la giravolto fa molts anys) profundament confessional, i tothom vol vacacions per Nadal, encara que sigui cultural. I volem un Baltasar de veritat, i tant! Però ens hem plantejat si les persones racialitzades africanes tenen aquesta nostra “confessió cultural”? També em provoca maldecaps, això. És important treballar les festes a l’escola i fer-ho par cœur, perquè les coses que s’estimen, costen més d’oblidar i es protegeixen més. Totes les celebracions, totes les festes i totes les cultures. I, parlant d’infants i la seva història més sentimental: quants infants miren el xai Shaun i no saben que el seu avi havia estat el millor pastor de l’encontrada? I retorno a l’Imaginari de Vilanova; saber d’on venim per saber on anem, i així podrem saber si “siguen bailando en la discoteca lo mismo que el abuelo bailava en la plaza”. Doncs sí, cal conèixer, perquè si alguna cosa tenen en Joan, la Mariona, en Christian, la Mercedes, en Josué, en César, la Fàtima, l’Oumar, en Rizwan, l’Ekaterina o la Jiang-Li és que són veïns; els nostres veïns. I formen part de nosaltres, amb la seva cultura, i també amb la nostra. I cal conèixer des de l’estima, perquè cal estimar, hem vingut a això a la vida. Ens hem d’estimar a nosaltres i la nostra tradició, i la dels nostres veïns, sobretot davant aquestes infectes onades de feixisme recalcitrant que sembla que retornen a Europa. I la tecnologia quàntica? Doncs res. Coses banals que ens distreuen de la felicitat més absoluta d’una taula parada, compartint de forma intercultural, transgeneracional i asincrètica. I això, sí que és un desig pel 2025.
1
