El passat 19 d’octubre, la Junta Directiva de l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català va publicar una editorial a Tornaveu amb el títol 20 anys de la Convenció del Patrimoni Cultural Immaterial. Una reflexió. L’article planteja un breu estat de la qüestió sobre l’impacte que a criteri de la Junta Directiva de l’Ens ha tingut la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial en la política patrimonial catalana d’aquests darrers vint anys.
Considero que l’article conté algunes afirmacions que, a parer meu, caldria matisar. La tesi central de l’article seria la que el patrimoni immaterial està gairebé absent encara en la política i els programes de gestió patrimonials que hi ha actualment en curs a casa nostra. La realitat, però, crec jo, és una altra. Al llarg dels darrers 30 anys a Catalunya s’han desenvolupat un gran ventall de programes, projectes i iniciatives culturals adreçades a la identificació, documentació, reconeixement i projecció de tot el que es coneix a hores d’hora sota l’etiqueta de patrimoni immaterial. Alguns d’aquests programes es van gestar i endegar ja abans fins i tot de l’aprovació de la Convenció del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO. Ja fa temps, doncs, que es van establir i desplegar un conjunt ampli i divers de línies de treball orientades a la consecució dels dos objectius que s’esmenten en l’article de la Junta Directiva de l’Ens: el de col·locar el patrimoni etnològic, i amb ell el patrimoni immaterial, a la mateixa alçada social i cultural que gaudeix el patrimoni que històricament ha estat considerat més rellevant i hegemònic (patrimoni artístic, monumental….), i el de promoure la funció social del patrimoni etnològic amb relació a la integració i el benestar socials, el reconeixement de la diversitat cultural, etc. Cal assenyalar, però, que el patrimoni etnològic no ha rebut sempre la mateixa atenció que han gaudit altres patrimonis (artístic, històric, monumental…), i que, per tant, no sempre ha obtingut els recursos adients per tal de desplegar amb més fermesa els seus objectius i les seves potencialitats socials.
No és del tot cert, tal com s’afirma en l’article, que no s’hagi dut a terme cap Inventari del Patrimoni Immaterial Català, més o menys a semblança dels programes de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic i de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic, ambdós vinculats a la Direcció General de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura. L’any 1994 ja es va posar en marxa el programa de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (Departament de Cultura), programa encara en curs, el qual durant tot aquest temps ha impulsat tota mena projectes de documentació, investigació, promoció i difusió del patrimoni etnològic català, tant de base material com immaterial, ja que sempre s’ha considerat que tant dimensió material i l’immaterial de la cultura es troben íntimament entrellaçades. L’objectiu de fons que impulsava el projecte era el de fomentar processos d’activació patrimonial ( que no són una altra cosa que processos d’activació social i cultural) al voltant de la cultura popular en tot el seu gran ventall de manifestacions i realitats diverses: noves pràctiques culturals, formes de sociabilitat de base popular, festes i celebracions, oci i treball, cultures urbanes, aprofitament i gestió dels recursos, interrelació amb el medi, revisió i actualització de la tradició, memòria popular, etc. Amb el pas del temps aquest projecte ha generat un gran arxiu especialitzat que recull una gran diversitat de manifestacions culturals que al seu torn configura un veritable inventari (incomplet si es vol, però inventari) sobre l’evolució i l’actualitat de la (o les) cultura/es popular/s de Catalunya. Evidentment, el programa reclama avui d’un procés de revisió i d’establiment de nous enfocaments, donat que actualment té algunes llacunes que caldria abordar, especialment en relació a la difusió i l’accés obert dels seus fons i en l’obertura de noves línies de treball orientades a la documentació, estudi i restitució del patrimoni etnològic i immaterial. Però, tot i això, cal no perdre de vista aquesta i altres iniciatives similars (com ara el Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya, o l’elevada quantitat de projectes duts a terme per entitats i institucions patrimonials de tota mena arreu: museus, col·leccions locals, centres d’interpretació, centres d’estudis, associacions de recerca….), les quals han donat lloc a una realitat que, tot i els entrebancs i les seves possibles febleses, ha aconseguit consolidar les bases per tal que avui en dia ja no sigui possible l’abordatge integral del patrimoni cultural català sense la força i la presència destacades del patrimoni etnològic, i amb ell l’immaterial.
L’article citat a un esment a un possible museu nacional de patrimoni immaterial. En relació amb aquest tema, ja fa anys que de manera recurrent sorgeix o reapareix la proposta de crear un museu nacional d’etnologia a semblança de la resta de museus nacionals: art, ciència, història i arqueologia, però la iniciativa, per diferents motius que ara no venen al cas, no ha acabat mai de reeixir. La darrera iniciativa, de ja fa uns quants anys, fou la de dissenyar un museu de societat que desplegués una mirada transversal a la societat i al patrimoni des de les diferents disciplines que integren el conjunt de les ciències socials (història, arqueologia, antropologia….), projecte que finalment també va decaure. Esperem que en un futur, aquesta o alguna altra proposta similar es concreti en un bon museu, o en una xarxa de museus, sigui d’etnologia o de societat o similar, però no només sota la noció de patrimoni immaterial (de fet, cal recordar l’existència actual, entre altres, de la Xarxa de Museus d’Etnologia de Catalunya i de l’Observatori del Patrimoni Etnològic i Immaterial).
Pel que fa a la legislació, que l’article esmentat també ho aborda, és evident que la normativa patrimonial catalana necessita d’una bona revisió i una profunda actualització. La legislació actual, encara vigent, es va aprovar fa ja 30 anys, i és una evidència que la societat i el patrimoni cultural han evolucionat i canviat molt aquests darreres tres dècades. Però, tot i que avui es revela ja insuficient, el marc normatiu aprovat llavors va establir les bases de la incorporació del patrimoni etnològic a les polítiques públiques sobre el patrimoni cultural de casa nostra. La conceptualització que la llei 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural va fer del patrimoni etnològic conté ja les línies mestres de la caracterització del patrimoni immaterial que la UNESCO va fer 10 anys després en la Convenció del Patrimoni Cultural Immaterial. Segons la meva opinió, la construcció del patrimoni etnològic duta a terme fins avui no hauria pas de desaparèixer d’un possible nou marc normatiu. No només això, sinó que caldria que s’integrés en una llei de patrimoni cultural al mateix nivell que el patrimoni adscrit a la resta de disciplines socials i humanes amb les que l’etnologia i l’antropologia hi estan fortament emparentades. Així doncs, considero que és necessari i important no obviar tota aquesta trajectòria, ja que, a parer meu, l’article de la Junta Directiva de l’Ens parteix de la idea que el patrimoni immaterial representa una realitat cultural nova a la qual no se li ha prestat cap mena d’atenció, com si l’arribada de la Convenció de del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO aterrés sobre poc més que un desert patrimonial, cosa que no s’ajusta pas a la realitat. Hi ha a casa nostra tot un impuls i una base de treball prou consolidats, que naturalment cal revisar, impulsar i millorar, i que l’esmentat patrimoni immaterial, lluny de substituir-lo o invisibilitzar-lo, ha de reforçar i donar-li continuïtat.
