Miro els perfils de les xarxes socials de molts companys i molts fan una agenda anomenada “maig-juny”. Aquestes llistes inclouen els concerts i espectacles que tenen lloc durant aquests mesos. I, és que quan fas això, és perquè hi ha activitat, perquè quan no n’hi ha pas, penges fotos passades, vídeos de producció i tot de continguts que poc tenen a veure amb el directe a un ritme frenètic. Està clar que amb el bon temps la feina de músics i artistes puja, i més en el terreny que ens ocupa: comencen a desbordar-se els aplecs, festes majors, pre-corpus, segones pasqües, sumat al fet que fa bon temps i toca organitzar festivals. I l’associacionisme cultural, al darrere -o millor dit, al davant!-. És un dels motius per als quals em va sorprendre la convocatòria de les eleccions en unes dates on tanta gent i entitats de cultura popular estan, com a mínim, ocupats i amb tot planificat. Cal dir, que d’haver sigut planificades amb més temps no hi hauria hagut tanta activitat programada. Perquè sí que en caps de setmana d’eleccions -si no és que un partit et contracta per un acte de final de campanya- normalment, el que passa és que deixem de tenir feina, almenys que no toquis per a una festa molt tradicional i inamovible. La gent no gosa, ja sigui perquè hi ha alguna lectura política possible, per evitar problemes, o perquè molts locals necessaris i gent passen a estar ocupats amb l’activitat democràtica. Però aquest cop, poc o res s’ha anul·lat… i gràcies! Si el fet que hom estigués més preocupat per la seva festa que per votar pot haver afectat, això ja no ho sé i potser caldria una anàlisi exhaustiva als pobles i ciutats més implicats d’aquests dies.
“La primavera el bolo altera” i per als músics també és temps de tancar dates de cara a l’estiu. Si fos una feina normal tot això es planificaria amb temps, hi hauria un sou assegurat a final de mes sense haver de fer una vida nòmada d’ara fins que mengem castanyes. I clar que la precarietat i poc valor que es dona a aquesta feina és un problema. Les relacions laborals no es fan com pertoca en la majoria dels casos i, com les formigues, cal anar posant diners al cau per passar l’hivern. Però més enllà de la queixa perpètua i necessària, hi ha també un atractiu viciós en aquesta activitat. I és que del vici al bolo se’n parla poc i la salut mental se’n ressent tot l’any dels contrastos que viu un músic. El músic tant és, un bon dia, idolatrat per una plaça plena de gent motivada i dorm en un hotel de 5 estrelles, com l’endemà -literalment- no sap com pagar el lloguer perquè l’actuació del dia anterior encara no l’ha cobrat. Un altre dia, ha de dormir en una tenda de campanya en un camp poc sembrat i ple de punxes; l’endemà ha de fer més de 7 hores de conducció per arribar a un altre punt. Gestionar tot això no és senzill.
Més enllà del santoral, que no pot canviar, hi ha una mica de reflexió col·lectiva necessària a l’entorn de la creació de nous festivals. Molts d’ells, amb vista, ja estan evitant el pur estiu per por de les calors que provoca el canvi climàtic, però encara no hi ha prou atreviment amb fer activitat a l’hivern. Total, que primavera i tardor són un clímax cultural. El pecat seria quedar-se a casa, de fet. Amb tot això no sé on vull anar a parar avui: soc víctima d’aquesta primaveritis col·lectiva. He gaudit d’un cap de setmana brutal d’actuacions a ritme frenètic, votant per correu i amb alguns dels concerts amb menys gent de l’esperada perquè potser hi havia 5 actes en un poble a la mateixa hora. I després: au, que és festa avui a Sabadell i cal “fitxar” a l’aplec. I sabeu què? No ho canviaria per res. Però sí que voldria que el país reconegués aquesta feina com a tal i ens dotés d’una protecció econòmica i un valor social necessari. Sense nosaltres no hi ha festa; sense nosaltres, els músics, la vida és molt avorrida!
1
