No m’agrada quan es parla, a l’hora de veure infants fent coses -o simplement existint-, que s’anomenin el “futur”. Com si el món adult fos l’única realitat vivencial. La infància no és futur, és present i cal entendre-la, viure-la i cuidar-la com a tal. Per això, molts interpretaran les Colònies per a Joves Intèrprets Folk com una manera de crear futurs músics del sector. I clar que sí. Però el que és interessant és que són present. Són gent jove convivint en un format d’immersió absoluta amb instruments a la mà, uns professors, monitors de lleure i un repertori proposat relacionat amb el món de les músiques tradicionals. La inauguració del Tradicionàrius (16 de gener) va ser el punt de partida d’una celebració de 25 anys d’aquest projecte a través d’exalumnes d’aquestes colònies, dels diferents temps, com ho era la representació del repertori que més ha marcat cada any. I sí, d’aquestes colònies molta gent ha sortit vinculada i enamorada d’una música, una forma de fer i ha generat molta xarxa perdurable i reproduïble en els temps posteriors. Inclús, s’han creat projectes germans com el Folk Sona a la Serra de Mariola, País Valencià.
En qualsevol cas, després de 25 anys es pot veure com, certament, n’han nascut grans músics i connexions artístiques, laborals i, sobretot, socials. Però més enllà d’aquestes colònies els projectes educatius per a petits, són, en general vistos com una inversió de futur i ja està. És obvi que estem educant sempre, en tot allò que fem, i que la formació és important en totes les etapes de la vida, però que de menuts és imprescindible, sigui com sigui el model. Ara bé, podem relegar el futur de la nostra cultura o creure que treballant amb aquest camp podem resoldre tots els nostres propòsits per transformar el món? O, en aquest cas, per poder generar més presència de les músiques tradicionals al món? Molts cops s’han generat projectes per a les escoles de dansa, de sardanes, de cançons tradicionals, de cançó improvisada, de festes… i és obvi que són imprescindibles com a xarxa de país. Però quin sentit tindria si, després, quan surten al carrer no es troben amb aquesta realitat present més enllà del seu ús escolar?
Quins són els perills de destinar els esforços només en els àmbits escolars? Doncs, per una banda, el fet de creure que és una cosa acadèmica i sense rellevància social (que molts cops pot ser això), però que, per tant, no tindrà recorregut més enllà de coneixement o l’ús que se’n pugui fer en l’àmbit escolar pels valors que aporta de treball qualsevol d’aquestes proposes. L’altre perill és la infantilització. La infantilització de les festes n’és la mort, com ja han dit tants experts en etnologia. Els nens volen fer el que veuen fer als grans i el món social té espais per a tots, com a mínim tradicionalment, perquè, avui dia, cada cop hem anat amagant més la infància, passant a una societat adultocèntrica, que no tolera ni conviu amb la realitat social. És obvi que la infància és vulnerable i necessita més atenció i espais protegits per anar-se desenvolupant, però també el món adult hauria de comprendre que és una gran part de la població que conviu amb tots i amagar-los no serveix ni per al benefici dels infants ni perquè puguem transmetre tot el que cal.
Projectes com les Colònies per a Joves Intèrprets Folk han demostrat any rere any un espai per al lliure desenvolupament d’una música que tot i que aquests dies la viuen en un lloc focalitzat, després en poden veure la rellevància per a totes les capes de la societat en espais com la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu o els vincles que es generen entre professors, festivals i concerts, festes d’arreu del país, que encara tenen marge per créixer, però que hi són presents. Són colònies que tenen en compte les necessitats específiques de la infància, però que estan ben lluny de ser un espai infantilitzat, tenen una rellevància i impacte en el món general. Així doncs, sí! Invertim en l’educació dels joves per a les músiques tradicionals, però entenguem-ho com un present i no un futur, convisquem-hi, gaudim-ne conjuntament i intergeneracional adaptant-nos-hi tots, com ho és -o hauria de ser- la vida mateixa.
