L’espai de la música tradicional i folk -i que alguns encara s’entesten a dir-ne d’arrel- està en constant tensió entre allò que ens fa ser casa i allò que ens projecta enllà. És gràcies a aquest conflicte constant que gaudim de varietat, de debat, de propostes, lluita, militància, nostàlgia i desig. Això ha sigut sempre així, però hi ha grups que, després d’una trajectòria ens serveixen d’exemple d’allà on ens reunim uns i altres, perquè hi trobem una mica d’aquí i una mica d’allà, però hi sentim un consens. Així i tot, el món va canviant i, malauradament, el mercat i poders fàctics ens porten cap a un desprestigi de la permanència dels grups i propostes, cosa que provoca que estiguem en la constant novetat i la poca consolidació. I això fa que costi definir-nos. Fa uns anys hi havia grups, que sense mancar-hi crítica, ens definien un marc i gràcies a això es podia experimentar. Experimentar és imprescindible; provar, innovar, veure què passa; però també és bo saber on són els peus i conèixer sempre d’on partim, trobar-nos-hi, sentir-nos plens.
En aquests debats hi sol haver una nostàlgia cap a grups que van marcar un temps d’estabilitat i consolidació en el marc del folk català: que si Primera Nota, que si Clau de Lluna o, sobretot, El Pont d’Arcalís, i tots els grups que es mogueren al voltant d’aquests o que sorgiren perquè aquests marcaven. Òbviament, hi ha hagut sempre altres espais i, arreu dels Països Catalans, van anar sortint des d’una Música Nostra a un Urbàlia Rurana, és clar, entre molts d’altres, faltaria més! Aquestes propostes sortien de menys teoria que d’altres propostes anteriors com Al Tall. Sortien d’una frescor i necessitat artística, desenfada i funcional. Foren -i són- bandera i marca. Hi havia una forma de viure al voltant d’aquests grups, tant per part dels músics com per part del públic. Uns Quicos (Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries) o uns Urbàlia Rurana continuen fent funcions així en l’actualitat. Però, tot i així, hi ha una necessitat constant de tenir més referents, més repertori fet sense tanta electrònica ni fusions explícites, amb molta cançó i que s’acosti més a aquestes estètiques d’aquests referents.
Orquestrina Trama ha ocupat i ocupa part d’aquest espai que, sobretot, ocupava El Pont d’Arcalís, tocant a moltes festes majors d’arreu del territori, sobretot al Pirineu, combinant-ho amb festivals de tendència folk. Es tracta d’una proposta que s’agafa més a la part festiva, però que surt de repertoris més o menys inèdits, combinant cançó amb tonades instrumentals. Fa 20 anys podies anar a una festa major d’un barri de l’Hospitalet i et podies trobar El Pont d’Arcalís, o anar-te’n a qualsevol altre barri de la metròpoli i trobar-te els Quicos, sí. Això no acaba de passar i és difícil que torni a passar igual, però Orquestrina Trama s’hi acosta i s’ho ha anat creant sense pretensió de ser-ho i potser amb la innocència de no ser conscients de què són i com se’ls percep a molts entorns.
Amb pretensions d’omplir, ser i cobrir aquest espai, també, ens arriba el nou grup de La Baula, que acaba de publicar el disc i que es presenten oficialment el 21 de febrer al Tradicionàrius. A mi em fa por quan un grup treu bombo i plateret abans de consolidar-se, però la proposta remou aquestes reflexions que avui comparteixo aquí i la trajectòria prové més dels individus que ho componen. Ara bé, seria naïf quedar-nos en aquest discurs. Potser sí que compleix aquesta funció i necessitat explícitament remarcada, però ho fa després d’un quart de segle XXI i es pot permetre coses que grups com El Pont d’Arcalís no haurien potser ni contemplat, com fer tres cançons que explícitament de caràcter religiós o posar-hi dues pseudo-sardanes i un contrapàs de broma que fa uns anys haurien despertat el sentit carrincló. Aquí s’envolten d’harmonies i una estètica visual i sonora grisa -gebrada- i que hi dona un sentit de seriositat que no busca tant el riure com remoure. Però no em posaré a fer una ressenya del disc, que això no és el que a mi em pertoca ara aquí. Només dir que no penso que la proposta miri enrere, sinó que té una forma de fer que prové de molts bagatges comentats, que remou repertori inèdit i que el reproposa amb intenció actual, però que molts percebran com a clàssic. L’altre dia algú em deia “els hi costarà moure-ho”. Bé, penso tot el contrari, ja que és un tipus de “producte” que entra amb facilitat a les oïdes actuals més intergeneracionals i pot omplir espais de concerts de festa major i tarda que molts ajuntaments agrairan, a més de rodar pels diferents festivals, és clar.
I sí, de “ponts” per lligar-ho tot ens en falten i esperem que n’hi hagi més, per fer de “baula” i seguir la “trama” que s’ha anat teixint, continuar consolidant i obrint la necessitat de trobar-nos al voltant d’aquestes músiques, d’aquests grups, com els que ja tenen anys a darrere o ara ens venen de nou. Els ponts uneixen tensions i ens permeten anar a diferents extrems amb més comoditat. Perdurin o no les propostes -no vull fer cap compte de la lletera- gaudim d’un present i retrobem-nos sense por amb grups on la finalitat no és crear i innovar, sinó la de gaudir i fer gaudir amb qualitat interpretativa sense por de ser continuistes.
2
2
