Quants llibres s’han escrit sobre el procés independentista? A finals del 2019 es van superar les 700 propostes editorials, és probable que actualment la xifra rodegi o superi el miler de títols. És comprensible, doncs, que s’hagin publicat una gran varietat de registres -biografies, argumentaris, dietaris- i temàtiques: llengua, infraestructures, economia… Ho és menys, en canvi, el paper testimonial que tenen els estudis culturals tenen en tot aquest corpus–rellevància que és (pràcticament?) nul·la si ens referim específicament a la cultura popular i l’associacionisme cultural.
Els dos llibres presentats ahir a la tarda al Palau Marc de Barcelona omplen parcialment aquest buit, i ho fan des de l’Acadèmia. És simptomàtic que hagin estat publicats per editorials anglosaxones, i per tant, òbviament en la llengua de Shakespeare. Pel motiu que sigui, les aportacions de l’antropologia catalana sobre els anys del procés han estat molt escadusseres. Manca d’interès editorial? Falta de suport institucional? Por dels investigadors que les anàlisis siguin interpretades políticament? Dificultat de practicar l’estranyesa antropològica? Seria bo indagar perquè el moment de màxima efervescència social a Catalunya en les darreres dècades no ha estat analitzat pels nostres científics.
A Catalonia’s Human Tower (Indiana University Press, 2023), Mariann Vazci plasma el coneixement adquirit en les seves línies d’investigació i de la immersió que ha fet durant dos anys en els Castellers de Barcelona. Per la investigadora, els castellers van convertir-se en un símbol del moviment independentista per la seva capacitat de reflectir la “unió en la diversitat”. L’obra també aborda els debats interns que s’han produït a les colles quan se les ha instat a participar en actes independentistes. I més enllà de l’eix nacional, s’analitzen qüestions de fons inherents a la pràctica castellera—rivalitat, politització del cos, gestió del risc (sobretot en la infància)— i dinàmiques contemporànies, com ara el creixent prestigi social de les colles, la incorporació femenina i la progressiva implementació de pautes esportives.
Vaczi també és l’editora, juntament amb Alessandro Testa, de Popular Culture, Identity and Politics in Contemporary Catalonia (Tamesis, 2023). El professor la Universitat Carolina de Praga va ressaltar que una de les virtuts del llibre és fer dialogar aportacions d’autors catalans i internacionals. El lector hi trobarà una desena d’estudis de cas a partir dels quals poder extreure les seves pròpies conclusions. Reflexions sobre la configuració d’identitats a través dels castells, la penjada de l’ase de Solsona, les recreacions històriques càtares, els correbous o bé la cuina tradicional.
Les comarques lleidatanes també son objecte d’estudi gràcies a l’article publicat per Xavier Roigé, Mireia Guil i Lluís Bellas (Universitat de Barcelona) sobre l’impacte de la covid en la celebració de l’Aquelarre de Cervera, les baixades dels raiers i les festes de foc dels Pirineus. Bellas va reivindicar que els efectes de la pandèmia també havien de ser analitzats des de les disciplines socials, sobretot per indagar quines tensions van provocar les restriccions entre els membres de les colles de cultura popular, i d’altra banda, també entre aquestes i les administracions. Al seu torn, Guil -autora d’una tesi cum laude sobre les festes del foc del solstici d’estiu als Pirineus— va manifestar les diferents reaccions entre els municipis fallaires. Mentre que al Pirineu occità va presidir la resignació a suspendre la festa, al Principat es va lluitar perquè la tradició no quedés estroncada.
A les acaballes de l’acte, en resposta a una pregunta del moderador Rafel Folch, Testa va ressaltar que “la definició política marca la incorporació de persones a les entitats”. “L’associacionisme—va afegir—és una manera de compensar la manca relativa de representativitat que té Catalunya pel fet de no ser un Estat”.
Presentació de la Revista d’Etnologia de Catalunya
La directora general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural Adelaida Moya va expressar la importància que el món associatiu i els grups de recerca trobin espais compartits. Xavier Roigé va manifestar que, des del naixement de Revista d’Etnologia de Catalunya (1992), la capçalera treballa en aquesta direcció. “L’anàlisi de la revista—va prosseguir—serveix per veure com han evolucionat les perspectives de la cultura popular”.
