Arriba Sant Joan i tots ens posem nerviosos. És una festa de foc, i com a tal té partidaris i detractors. Bé és sabut que els coets són una font de conflicte, i només cal llegir en Manuel Delgado per corroborar-ho. En acostar-se la Nit de Sant Joan, abunden les notícies antipetardístiques (i sí, és una paraula que m’acabo d’inventar): ja sigui per la protecció dels animals, o per persones amb algun trastorn d’hipersensibilitat auditiva. Ara bé, cert és que a cap d’aquestes persones els molesten les batucades, que Déu n’hi do també, de decibels (sumat al mal gust musical, tot sigui dit). O com a mínim, no hi ha notícies a la premsa que així ho indiquin. Cert és que, a mi, sí que em molesten, i molt. I em molesten per molts motius. El primer, i més important, és l’auditiu. Tot i no tenir cap diagnòstic d’hipersensibilitat auditiva, hi ha certs sons festius —no sorolls— que em molesten profundament, inclús m’arriben a ofendre, i em posen de mala gaita: les gralles desafinades i les batucades. Són sons estridents, d’un volum altíssim, que habitualment no s’executen bé (i més habitualment encara, els que toquen, no tenen àvia): les gralles desafinen i les batucades passen més temps assajant les coreografies que no pas els ritmes.
També, i més important, per una preservació de la identitat sonora de la nostra música tradicional. Tant de volums, és incomparable la sonoritat d’una cobla de dos flabiols amb tambor, o una cobla de grallers a l’ús (tres gralles i un timbal) amb una batucada. Cosa que comporti dues qüestions bàsiques: A) l’augment decibèlic dels grallers, cosa que penso que ens transporta a la creació de les tradibands —per tenir més, i cito textualment les paraules d’un geganter, soroll— i B) la desaparició de les cobles de flabiols o de tres quartans, per impossibilitat d’augmentar el volum sonor. El resultat? Una festa sense silencis, sense matisos. I més enllà, encara: la mort del timbal tradicional. A diferència del vessant comunitari que transmeten —per la vessant associativa— les batucades són un gest d’individualisme sonor.
I a més, són un fenomen d’aculturació —i permeteu-me posar el dit a la llaga. El 14 de juny vaig tenir la sort de poder participar de la taula rodona “Repensar les tradicions?” que van tenir lloc en les Quinquennals del Pi, unes festes que cada cinc anys recorden la reestrena dels gegants del Pi el 12 de juny de 1960. En aquesta taula rodona es va fer molt d’esment en les visions de l’altre, en l’ofensa que pot ser tenir un gegant vestit a la moresca o un de vestit a la japonesa —inclús hi ha qui va demanar segregar la societat per cultures, participant de les comissions i consells des d’aquesta òptica del col·lectiu Crisol del PSC i no des d’una voluntat de poble intercultural que hauríem de tenir; un poble on els dracs xinesos formin part, com formen, de l’Agrupació de Bestiari Festiu de Catalunya de Catalunya, que no català! Però ningú no va parlar de l’ofensa que és un ritme brasiler, passat pel sedàs català, i a sobre mal tocat (tot sigui dit). Ningú no ho veu com una ofensa cultural, en molts casos gràcies a la visió d’autoodi que tenim els catalans, on cerquem anihilar les nostres tradicions per adaptar-ne d’altres. Ai las! Encara, aquells que més critiquen els gegants morescos, i més defensen la segregació cultural, constantment fan apologia d’aquesta aberració cultural ofensiva cultural i musical. Però bé, resulta que no, que la televisió i l’administració pública no estan per aquestes reflexions.
I tot això venia per a parlar de petards! Com no podia ser menys, en un cap de setmana on hem tingut Corpus i Sant Joan, dues festes molt fogueres i pirotècniques per tota la cultura popular dels Països Catalans.
Per Corpus, l’arxiconeguda Patum de Berga —molt publicitada pels nostres mitjans de comunicació, no sense desconeixement ritual, històric i simbòlic de la festa— té un problema d’espai. Fa uns anys ja vaig parlar d’aquest problema, assenyalant la patum com una festa morta d’èxit, amb la consciència d’alguns patumaires (no sé si berguedans) que “això ho hem d’arreglar nosaltres”. Aquella frase té la clara condescendència que l’administració no en farà res. Ara bé, si bé és cert que enguany no hi he pujat, ha estat conversa del dia amb molts amics que sí que hi han estat. I les qualificacions, són dignes de tenir en compte: “poc respecte”, “gent molt passada” (penso en l’alcohol i altres substàncies no legals) i una que em va trencar el cor “hi havia uns xavals que no callaven durant el ball de l’Àliga”. Per no parlar de l’incident amb la guita grossa.
Ja fa dos anys assenyalava que moltíssima gent puja a la Patum sense saber ben bé on va, i ho continuo defensant. Només cal veure les imatges zenitals per a corroborar-ho. I qui és? Qui omple la plaça de Sant Pere de Berga durant la Patum Completa? Habitualment diables, gent del bestiari i petacoets diversos que hi van per la pirotècnia. “Anem a la Patum! Volem festa, volem fum. I un got de barreja que mareja per ballar amb els plens amb els turcs i els cavallets” que deien els Strombers… Llàstima que la gent ha oblidat el final de la tornada. És un verdader problema. De nou, l’individualisme fester, potenciat per la política del divide et impera, s’imposa.
I ara sí, el tema estrella: la Nit de Sant Joan, que, com també deien els Strombers “d’alegria, de fum i beure no en va faltar pas ni un instant”. El que és cert, és que si bé amb La Patum, el grup de Cardona no s’equivocava gens ni mica, a la nit de Sant Joan, tot canvia. Aquest 23 de juny moltes ciutats han celebrat una revetlla de Sant Joan sense foc. Sí, heu llegit bé: sense aquell element essencial, el símbol viu i palpitant que ha alimentat la nostra cultura popular des de fa segles. Condemnat a l’exili sota el pretext de la seguretat i el civisme. Inclús trobareu municipis on l’Ajuntament prohibeix encendre fogueres “especialment la Nit de Sant Joan”. És trist constatar que allò que era un símbol de renovació, d’unió i de festa, avui s’ha convertit en cendres. L’ única espurna que es pot veure i sentir, és la de la nostàlgia. En moltes ciutats, especialment les més grans i cosmopolites, la revetlla es veu reduïda a un espectacle sense flames, una festa sense ànima, un ritual mutilat que ni tan sols fa vibrar la pell dels joves que l’han de recollir i preservar. El més irònic del cas? Que la mateixa societat que s’esplaia en els grans festivals, on el foc, la pólvora i el soroll són imprescindibles, després silencia la modesta foguera dels veïns perquè “és massa perillosa”. Curiós sentit del risc, aquest. Som davant d’una incoherència que és la mostra més clara d’un atemptat patrimonial que, sense soroll ni titulars, està matant la cultura popular des de dins. Zones controlades, materials tradicionals, educació ambiental i una mica de sentit comú poden garantir que el foc de Sant Joan continuï cremant, i que no s’apagui per sempre, l’autodefensa comunitària preserva els símbols, com està fent la plataforma #CrememBarcelona.
I cal fer-ho perquè les fogueres de Sant Joan són molt més que un espectacle visual o un acte festiu: són un símbol carregat de significat, una herència que connecta generacions i territori, un ritual que expressa la comunitat en la seva forma més pura. L’encesa de la foguera representa la renovació, la purificació, la celebració del solstici d’estiu i, alhora, una forma de cohesió social i comunitària. És un moment el qual els veïns es troben, on es transmeten històries, on el patrimoni es manté viu i es projecta cap al futur.
El patrimoni immaterial no es manté només en els grans esdeveniment, ni molt menys en els programes de televisió (i no em refereixo al nou concurs de TV3, sinó a altres transmissions úniques), sinó en la quotidianitat, en la tradició senzilla que es viu a peu de carrer, al costat del foc, saltant-lo, compartint històries i encenent la memòria col·lectiva. Prohibir les fogueres és condemnar aquesta memòria a l’oblit, és regalar a les cendres un futur que podríem preservar. Però encara hi ha marge per a la llum i l’esperança. Cal que les administracions i la ciutadania treballin plegades per preservar la festa sense renunciar a res. Quan les autoritats municipals decideixen prohibir les fogueres per raons de seguretat prohibeixen un llegat, silencien una veu popular i trenquen un vincle amb la història. Aquest tipus de mesures acaben provocant la desaparició de pràctiques festives que, per molt que siguin antigues, continuen sent una font vital d’identitat i de resistència cultural. En moltes localitats, especialment a les ciutats grans, la prohibició de fer fogueres no s’ha compensat amb alternatives que respectin l’esperit de la tradició. I si s’ha fet, aquestes alternatives no arriben a la mateixa intensitat ni tenen la mateixa força simbòlica.
El resultat? Una festa desnaturalitzada. Una festa sense foc, és una festa sense ritme, sense ànima.
1
1
