El programa de 30 minuts sobre les masies que 3CAT va emetre aquest diumenge ha posat en el focus un problema que fa temps que coneixem, però que no es comenta: l’estat actual de les masies del nostre país és absolutament precari.
La Generalitat de Catalunya ha anat establint una normativa sobre el que es pot fer i el que no es pot fer en una construcció històrica com la masia. També ha promogut els catàlegs de masies, cases rurals i altres construccions en sòl no urbanitzable, que gestionen els municipis com una part del seu ordenament urbanístic. De fet, la rehabilitació o reconstrucció de masies també és una competència privada o municipal, sempre que estiguin dins del catàleg corresponent del municipi. Malgrat que en tota la literatura reguladora d’aquest tema es parla de fomentar la conservació d’aquest patrimoni, tota la normativa està orientada a posar limitacions a les intervencions arquitectòniques, com també passa en tot allò que es considera patrimoni arquitectònic.
Però no hi ha un Pla Nacional de Masies, ni cap mesura de govern orientada cap a la restauració i la conservació de les masies. Tan acostumats com estem a fer plans nacionals, no entenc perquè encara ningú no ha pensat en fer-ne un sobre un dels elements que més identifiquen la història i la identitat del país. Si a més a més, tingués un pressupost prou generós i continuïtat entre governs, podríem començar a pensar que podem salvar aquesta part del nostre patrimoni.
Cal, a més, pensar en com les masies poden ser una solució (parcial) a la manca d’habitatge, combinat amb la necessitat de repoblar zones rurals del país. Una masia, ben restaurada, pot encabir diferents habitatges. És a dir, pot esdevenir un habitatge plurifamiliar. Però per promoure això caldria que la normativa no només posés limitacions, sinó que oferís possibilitats. Sembla que tendim a concebre el patrimoni arquitectònic com una peça de museu, quan precisament s’hauria de preveure, al costat de la conservació, les opcions de transformació que ofereix per poder encabir nous usos i noves activitats en l’actualitat.
No ens interessa un patrimoni mort, un patrimoni fòssil. En el cas de l’arquitectura, i especialment en el cas de les masies, ens interessa que es converteixin en construccions que traspassen anys i èpoques històriques mantenint la seva pròpia integrada com a conjunts, no com un cúmul de peces o elements arquitectònics intocables.
Sovint és la mirada restrictiva sobre el que implica la seva conservació el que impedeix la seva pervivència. Una masia abandonada deixarà de ser ràpidament un patrimoni a preservar, perquè les inclemències meteorològiques i el pas dels anys la destruiran del tot. En canvi, una masia restaurada i adaptada als usos actuals, que afegeix noves parts o nous elements a la masia ja construïda, és un edifici que conserva el patrimoni cultural català.
De fet, la masia és una construcció que es caracteritza per la seva contínua evolució arquitectònica, que inicia la seva construcció en un segle i es va ampliant a mesura que passen els segles següents. Així doncs, tenim masies que tenen parts del segle XVI i parts del XVII, del XVIII i del XIX. Però, en canvi, les normes de preservació poden impedir que pugui continuar creixent i renovant-se al segle XXI. O al revés, la normativa de cases rurals turístiques, com vèiem al reportatge de 3CAT obliguen a malmetre de vegades el patrimoni conservat durant aquests segles d’existència de la masia. Hauríem d’evitar que el llegir ens faci perdre l’escriure, com diu la dita. Que la singularitat del mas o masia sigui allò que determini el que s’hi pot fer.
En aquest sentit, la Generalitat hauria d’actuar per ajudar a iniciatives que ja estan en marxa, com ara la Fundació Mas i Terra, que s’ocupa de catalogar i analitzar l’estat de les masies, de promoure la seva recuperació, restauració i conservació, així com de buscar gent que hi vulgui viure. Per què no ajudar a posar en relació la necessitat d’habitatge amb la necessitat de preservar el patrimoni arquitectònic i cultural? No cal que la Generalitat ho faci tot. En canvi, pot ajudar financerament a promoure la restauració d’unes quantes masies cada any, sempre que hi hagi un projecte d’habitatge i arrelament al darrere, per exemple. Hi ha també molts equips d’arquitectura que avui s’han especialitzat en la restauració de masies i coneixen les característiques d’aquesta intervenció arquitectònica tan especial. Hi ha municipis que voldrien recuperar el seu patrimoni i donar nova vida al sòl agrícola i a l’entorn rural. I hi ha molta feina per fer, si comptem, com fa la Fundació Mas i Terra, amb més de 5.000 masies. Per què no els posem a tots d’acord en una direcció compartida, liderada pel govern?
