Després de tanta sequera les pluges van regant part del país, deixant un juny agraïdament més fresc del temut i recordant-nos que, malgrat tot, és primavera. Però aquesta es va acabant i aviat arribarà la nit màgica de focs, encanteris, herbes i que fàcilment se’t pot fer clar si la festeges. El primer cop que vaig veure una cuca de llum, a consciència, fou una nit de sant Joan. Ara diuen que és complicat veure’n perquè, com tota fauna, cada cop hi ha menys varietat, potser com passa amb la música. Un model, uns estils i la diversitat plena de límits.
Amb Sant Joan arriba l’estiu, marquem un abans i un després, els nens deixen d’anar a escola i tot pren un aire, que si no fos per la calor excessiva i els mosquits, seria agradable. Com els estius de fa anys, que ens sorprenia el dia que arribàvem a 30 graus i ara temem els 40. Però sí, no estic a la secció de natura, climatologia, ni de pas del temps. Us hauria de parlar de música. I per Sant Joan (i Sant Pere!) i, amb ells, el concepte revetlla, no hi entren pas gaires festivals temàtics que tindrem al llarg de l’estiu amb propostes de tota mena. Després d’actes de la flama del Canigó i alguns llocs que, més o menys, aposten per altres opcions, el que majoritàriament sentirem aquestes nits de revetlla és el que vulgarment anomenem “patxanga”. Per moltes propostes alternatives que fem, sempre es busca aquest sentit del que desprèn.
La patxanga és un estil de música, però igual que passa amb la batucada, el que aquí anomenem “patxanga” poc té a veure amb els conceptes originaris de la patxanga. Què entenem per patxanga la gent de carrer? Això seria tota una tesi doctoral i de les bones. Però, mentrestant, deixeu-me elucubrar sobre el concepte. La patxanga és allò que ens aporten petites orquestres, amb versions de clàssics de moda de cançons de l’estiu de les últimes dècades -més passades que presents-, a cavall del ball d’envelat, el concert de pop i escenari de les excessives abraçades entre gent d’un barri que al dia a dia es mira de reüll perquè no gosa dir-se bon dia (parlo per als de ciutat). També és un producte que apareix a altes hores, entre els petards de la nit, entre el cava i tot el que el succeeix i on la qualitat és un anhel secundari. “Que tengui alegria es que no tengui pa”, que diuen els d’Antònia Font. Sí: la patxanga és la música popular de les nostres revetlles, popular des del sentit ampli del seu significat.
De grans orquestres que fan el ball de nit en queden poques i no m’atreviria a anomenar que fan patxanga, perquè la patxanga no té canvis de vestit de la cantant entre cançó i cançó. Però sense les orquestres, en queda de patxanga? O la patxanga l’hem d’atribuir als del teclat i, finalment, als DJs? Potser sí, que la patxanga a les revetlles acaba sent una cosa cada cop més obsoleta i que els romàntics nostàlgics voldrem recordar i explicar a mesura que ens fem grans. Però, mentrestant, continuaria gaudint del present tot ballant un bon Paquito el chocolatero, un Me gustas mucho, un Tractor amarillo i aplaudim si entremig surt algun Bon dia per compensar el monolingüisme castellà que aporta la proposta patxanguera. I entremig, obrim els ulls a aquella patxanga que també proposen folkis, més enllà de la “rumbeta”, en què ens donen l’opció de ballar aquestes coses, però amb lletres alternatives als que no gosem donar-ho tot amb l’orquestreta “tradicional” (maleïu-me, si voleu, per utilitzar el concepte). Sí, sí, un Morena Tradipatxanga en serien els reis, o els ja perduts Tamborino So Obstinat, entre d’altres que han existit, existeixen i exisitiran.
Així que, ja veieu, falta una setmana per Sant Joan, però com que els carrers ja bullen amb festes majors de barri… la patxanga podem dir que torna a ser present a les nostres vides, molt lluny de la idea bosquívola de “somnis d’una nit d’estiu” anhelats al nostrat costumari. Lluny d’aquella olor d’herba molla a l’albada, de la cuca de llum i el desig d’elaborar ratafia, amb tot de rituals d’amor i fertilitat. Així que, val més acceptar la patxanga com a part essencial de les nostres vides comunitàries perquè ja fa anys que hi conviu. És més, si el Techno ja és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO a Berlín, espereu, que d’aquí a dos dies es presentarà la candidatura per a la patxanga. Bon estiu a tots!
