En escasses dues setmanes les notícies sobre la protecció del patrimoni immaterial han regirat diverses opinions més o menys públiques. L’anunci més important va fer-se el primer de febrer, durant la celebració del Tinc Tok de Bèstia, quan la M.H. Sònia Hernández, consellera de cultura, explicava la nova llei de Patrimoni Immaterial. Ho feia pocs dies després de la presentació del Canemàs núm. 28, que compta amb un dossier central que exposa les diverses idees de museïtzació i explotació cultural i turística d’aquest patrimoni en qüestió. En Lluís Bellas, coordinador del dossier, hi ha reflexionat força, en tot això, i va saber triar amb coherència els autors dels articles. Tanmateix -i això és senyal de bona salut personal, acadèmica i d’opinió-, divergim força en la visió del museu com a garant de preservació del patrimoni immaterial, com també poso els meus dubtes en què la creació dels BCIIL i els BCIIN siguin positius per a aquest patrimoni immaterial, bo i que penso que sí, que és una magnífica notícia. “Menys de cinc contradiccions és dogmatisme”, que em diuen a casa. Ara bé, i essent en mes de Carnaval, deixeu-me que m’expliqui usant les chirigotes de Cadis.
Per començar, no penseu que a Cadis només hi ha chirigotes! El carnaval gadità compta amb quatre modalitats de concurs: les ja conegudes chirigotes, les comparses (que no són més que una sofisticació de les anteriors), els cors i els quartets –aquestes dues agrupacions amb variants diferents de les altres pel que fa a les maneres i els repertoris musicals. El Concurso de Agrupaciones del Carnaval de Cádiz (COAC) és un magnífic aparador de realitats diverses, un fenomen d’estudi en si mateix i -sobretot- de mostres identitàries de les formes populars. Una persona contrària al concurs de castells pot esperar el COAC amb candeletes, perquè aquí sí que tothom concurs amb igualtat de condicions i un electricista pot superar en lletra i música a un guionista dels Morancos, per posar un exemple.
Per parlar de carnaval, identitat i proteccionisme cultural, cal explicar -i comentar- la notícia, massa poc reeixida en la premsa cultural catalana, de la chirigota boicotejada per un missatge polític d’ultradreta. Tot i que no sé si és pel missatge, o per la baixa qualitat i l’ultratge al que és la chirigota i la manera gaditana d’entendre el carnaval. En definitiva, a la seva identitat. José Luís Guerrero Roldán, Yuyu, posava en relleu a CanalSurRadio que el COAC està en greu perill per una retroalimentació mediàtica. El concurs té una excessiva durada i això fa que hi hagi una també excessiva participació. Fa baixar el nivell del certamen, i això és un peix que es mossega la cua.
El que sembla que impulsà que els assistents al Falla es posessin a cridar “Bajad el telón”, “campeones, campeones oé oé oé” o a cantar èxits del carnaval de Cadis com “Los duros antiguos” (que han cantat gent com Rocío Jurado) o “Me han dicho que el amarillo” (convertit en himne oficiós del Cádiz F.C) no fou l’intolerable missatge d’Abre los ojos, sinó la falta de respecte al COAC, a Cadis i a la manera d’entendre el carnaval que tenen els gaditans. El públic no va acceptar que una agrupació que accedia al Gran Teatro Falla, l’usés com a altaveu—i caldria parlar, amics de Cadis, sobre la relació entre el carrer i el Gran Teatro Falla— sense un mínim de coherència amb el que ha de passar allí, sobre les taules de l’epicentre del carnaval de Cadis. Les formes són importants, i tant. I l’exemple és aquest.
On vull anar a parar, amb això? En la vivència. Enguany, Las Anticuarias, ja van posar de manifest la problemàtica, la dicotomia entre el vell i nou —el conte de sempre d’adaptar-se per no morir— amb alguna crítica als defensors del folklorisme del carnaval, lluny de la realitat del que representen les tradicions i el que anomenem patrimoni immaterial, ara tant a la moda: oblidem la sabia. Allò que l’Anna Costal i en Jaume Ayats varen titular Natura morta d’arrels i flors al I Congrés Nacional de Música d’Arrel (i aprofito, que estem en ple festival Tradinosàurius per demanar, amablement, que si algú aclareix el terme, que -si us plau- m’ho digui).
És ben sabut que aquestes qüestions m’atabalen força, inclús m’obsessionen. Cal començar a superar el debat entre els autèntics i verídics, quan el que val és el viatge a Ítaca. I per això ens entestem a trobar, o ser, la baula. Tot i que en moltes ocasions, les baules no acaben de tancar bé. Tenim un problema amb la documentació del patrimoni immaterial, i això genera dos grans pols: els adopcionistes i els immobilistes. I és llavors quan penso en el Love i els seus Puertas del Caribe quan cantaven que “puedes seguir importando la cultura forastera / importa si no te importa que la tuya se te muera, que la tuya se te muera”. No tenim res clar i és molt preocupant. I envejo Cadis, allà on sense preocupacions aparents, sense maldecaps, viuen la seva cultura i la seva identitat. Fixem-nos en les actuals lletres del Sherif qui cantava a quarts de final un pasdoble sentit i crític —però amb un toc d’humor, com ha de ser—defensant els dialectes propis amb aquesta frase màgica: “nunques olvides el acento de tus padres y tus abuelos (…) porqué es un regalo del cielo”.
Però l’exemple més destacat d’aquest 2025 és el bentornat Yuyu, qui després de 14 anys d’absència al COAC, reapareix sobre les taules del Gran Teatro Falla tot cantant –com sempre, i com els seus col·legues, però aquest amb una fina ironia que particularment trobava a faltar— al seu Cadis, a la seva pàtria, i a la seva manera d’entendre el carnaval i la vida; i retorno a la identitat. Yuyu, un amant del carnaval, canta amb els James Bond que da gloria verlos, amb por a no ser entès amb el seu retorn, per no semblar passat de moda. Perquè les festes evolucionen i en Yuyu té respecte a ofendre la comunitat. Un autor de carnavals com poc n’hi ha haguts reapareix demanant disculpes per si no està a l’altura mentre altres tenen la poca vergonya de no saber ni que fan. Cadis respon.
La forma gaditana de rebuig, és una protecció? Sí. Autoprotecció. En trobaríem molts altres casos. Què fan, sinó, els gairebé 8.000 barcelonins que accedeixen a la cripta de santa Eulàlia cada 12 de febrer? Ocupar un espai, el barri gòtic, que els ha estat manllevat per una mala gestió turística. El turisme pot salvar el patrimoni, que deia Oliver Poisson fa uns quants anys en un simposi a Mallorca, però sempre que es tracti amb igualtat de condicions amb la recerca, amb la ciència, i amb la comunitat resident. I això, si em permeteu l’incís, ha estat, també, un dels elements clau de moltíssimes chirigotes (i altres agrupacions) del carnaval de Cadis, i no només amb algun pasdoble o algun cuplé.
I acabo reflexionant sobre si ha de ser la institució, l’encarregada de protegir el patrimoni: tota mena de patrimoni. És ben cert que tanquem el mes amb la recent notícia de la declaració de la Casa Vallmanya com a BCIN. Ara bé, després de quants anys de mobilització popular? Sols el poble salva el poble, que deia aquell eslògan polític. Un dels elements crucials per a la consideració de patrimoni immaterial, per al seu reconeixement, és el valor dels ciutadans, de la comunitat.
El BCIN de la Casa Vallmanya és un ferm exemple d’aquesta màxima immaterial per la materialitat; tot i que la masia de Macià és important per ser de Macià, per la intangible subjectivitat (si és que el patrimoni en si no és totalment subjectiu). Tanmateix, és que no hi ha milions de persones que es plantifiquen davant la Mare de Déu dels Consellers, per no dir les Menines, i s’ho miren sense cap mena d’esma, fan una cara de mitja indiferència i passen endavant i no per això ningú es planteja si és o no és patrimoni, i si cal o no restaurar-les i invertir recursos públics en aquestes peces?
De vegades també hi ha qüestions on els professionals, com Lluís Bellas (i l’esmento per haver-lo citat), però també altres especialistes i entesos podrien dir-ne la seva. Com bé podrien parlar (i parlen, em sembla) els especialistes en dansa, en música i altres disciplines relacionades amb la cultura popular. És evident -per no dir evidentíssim- que tota ajuda legal és bona; però no podem deixar de ser crítics amb ella, perquè llavors el proteccionisme muta inexplicablement a lliurecanvisme i els elements patrimonials són moneda de canvi de cara a una economia turística que l’infravalora i llavors morim d’èxit, sense cap vinculació amb la comunitat. Per tant, benvinguts siguin els BCIIN i els BCIIL i les seves noves mesures de protecció en relació amb els pobles, les ciutats i les persones que els viuen.
I ara sí, espero que sense cap aldarull previ, ja es pot abaixar el teló.
1
