Habitualment -per no dir molt sovint, inclús massa- m’arrisco a què en lloc d’«opinió», la secció es tituli com la de l’estimadíssim Albert Velasco al Segre: dit a l’ull. Avui és un d’aquells dies. Com en Monzó (per no fer-me pesat citant de nou en Miquel Barceló Perelló, i m’haurien de caure els dits només de gosar comparar-me amb genialitats d’aital calibre com en Quim Monzó, en Miquel Barceló o l’Albert Velasco) giravolto, llegeixo i rellegeixo, torno a giravoltar i finalment escric, tal com em raja -amb la inestimable censura que m’apliquen des de casa- el que durant tot el mes he anat barrinant, i ho faig aprofitant l’excusa que se’m presenta amb més o menys rabiosa actualitat. És ben cert que la mala fama d’enforquillador, o de «Pepito Grillo», m’ajuda. Avui, com va essent habitual, vull parlar de la festa entesa com a patrimoni, i ho vull fer rel de la problemàtica -rivalitat o digueu-ne com vulgueu- que hi està havent entre Reus i Valls per la incorporació al seguici vallenc del Ball de Galeres del Km0 del món (per no dir-ne univers ni galàxia) casteller. En tot cas, del que tracta aquesta problemàtica és d’una legitimació del discurs sobre el patrimoni; discursos més habituals del que pensem, i podem citar Igualada: festa, conflicte i discursos sobre el patrimoni, o el grup de recerca Cultura Popular i Conflicte, que tracta, majoritàriament d’aquests maldecaps mundans.
A banda de l’amable discussió, es palpa, en l’ambient vallenc alguna objecció. Oimés, segons ho puc concebre jo, els vallencs són de dues menes: A) els ultra-pro-absolutament-defensors dels Xiquets de Valls (aquesta modalitat de castells entesa com a deport, i que si fos per alguns comportaria graderies i pudor repugnant a crispetes de mantega) que defensen les exhibicions de Xiquets de Valls per sobre de tot i de tothom (se’n diuen narcisistes i habitualment són Xiquets de Valls): i B) els folklòrics, gent que participa del seguici (bé sigui amb la UAF, bé amb la colla pessigolla; i no, no és un nom despectiu) i que consideren tots els elements festius en igualtat de condicions: els seus Xiquets, també. Però aquest no és el tema de l’article, bo i sabent que dins d’aquestes dues opcions hi ha, també un discurs sobre el patrimoni (i sobretot, el turisme cultural amb l’aposta del Museu Casteller).
El patrimoni, vell amic! Que com diria en Francesc Llop (un antropòleg i campaner valencià que fa més de quaranta anys que està dedicat a l’estudi, la difusió i la restauració del patrimoni immaterial, especialment les campanes), és una cosa que no existeix; malgrat que hagi omplert pàgines i pàgines de negre sobre blanc. No és més que l’herència que volem transmetre als nostres successors; i en un context abstracte podríem dir que la comunitat es llega a si mateixa un futur. Hauríem, doncs, de parlar de fillimoni? de fillomoni? Deixant als lingüistes fer la seva feina, proposo, com l’Adrià Grandia, parlar de llegat cultural, per eliminar la concepció paternalista de la paraula patrimoni. Dins aquest món d’opinadors públics (amb més o menys profusió de l’opinió) de la dualitat festa i patrimoni hi ha dos grans grups que habitualment, entre cafè i digestius diversos, tendim a debatre: els materialistes i els immaterialistes (jo, evidentment, em trobo entre aquests segons). Tanmateix, tots considerem que hi ha un aixopluc còmode per tots que és el patrimoni festiu, en el que podem comptar-nos-hi des de les dues visions. La festa és patrimoni, i ja ho va dir Joan Rosàs el llunyà 1979, és «la part més noble del nostre patrimoni històric, perquè no és el patrimoni de les pedres dels vells senyors, sinó que és el patrimoni del mateix esperit del poble».
Patrimoni, quina gran paraula que ens serveix per omplir-nos-en la boca: ara bé. De què parlem en quant es tracta de patrimoni festiu? Dels ancestres o de nosaltres? I sempre retornem a què el llegir no ens faci perdre l’escriure i la evolució/involució amb l’excusa d’adaptació de la festa; i en parlava no tot l’extensament que voldria o podria en l’article de fa un mes. Evidentment, la documentació, la història, el passat, l’olor de naftalina sumen un graó més a la festa: la patrimonialitzen. Li donen aquell contingut d’ancestralitat que tant ens agrada i que serveix per a l’autoestima i el xovinisme, malgrat que en molts casos són una autolegitimació de superioritat moral que no impliquen pràcticament res. Oimés, en la majoria dels casos, són invencions ex novo, sense més ni més, que s’etiqueten amb aquests conceptes per guanyar pedigrí. Ara bé, passant un quart de segle XXI, aquesta interpretació de la festa no ha de passar per còpies barates d’elements identitaris d’altres poblacions ni amb una falsa pretensió de patrimoni compartit: i poso un cas que conec, més o menys de prop. El Típic Ball de Bastons de Canyet va generar, entre 1927 i 1969 un corpus de vuit balls de bastons que els són propis, inspirats en els que s’havien ballat a la Vall Alta (i tot el rodal) amb unes maneres pròpies, unes tonades molt comunes, però cadascú amb el seu tret distintiu, no és ni el que es va fer amb la tonada “els caçadors” ni el que altres van fer amb la coreografia de “la masurca”.
Copiar, inspirar-se, emmirallar-se en la gestió del patrimoni festiu fou bàsic durant els temps antics. Actualment, però, amb tot un seguit d’especialistes en molts camps; estudiosos, coreògrafs i músics molt solvents, per posar alguns exemples; no acaba de ser una cosa del tot lloable. Oimés, tractant-se de galeres, moros i cristians, tenim la recentment publicada tesi doctoral del Daniel Vilarrúbias. Justificar històricament un ball en una població quan els especialistes asseguren que és ben possible que fos forà, i fer-ho seguint el model de l’únic ball de galeres viu és lloable, però quan seguir es confon amb copiar, o mal-copiar, no tant.
Bo i comptant que el ball de galeres de Reus és patrimoni festiu dels reusencs, fruit de la recerca històricament ben plantejada, amb documents, però també fruit d’un procés creatiu que, prenent com a referència la història, va gestar un nou entremès per la ciutat, amb tot el sentit. Actualment, amb tots els processos que hi ha hagut arreu, és inconcebible inspirar-se massa, per dir-ho suaument, en un ball; perquè de la mateixa manera que la societat evoluciona, la cultura també i certa còpia implica, en certa manera trair-se com a comunitat, com a col·lectiu. No per agafar-se com a propi la feina de la resta, sinó per no respectar les dinàmiques internes; i no sé què és més greu.
La festa, per tant, és patrimoni perquè la vivim, perquè la respectem, l’actualitzem, la millorem, per llegar-la a una societat futura en millors condicions. La festa és un element del present, contemporani, no una reproducció de temps antics. Si no un fruit del coneixement del llegat dels nostres avantpassats amb els processos socials actuals. Perquè el folklore, el coneixement de la cultura del poble és això: conèixer i adaptar-lo, el pas d’un element immaterial a un context concret. Car nosaltres som abans i serem futur, i en la festa, el nosaltres passa per sobre del jo.
1
6
