Estan entre nosaltres, a les nostres festes i balls, al nostre repertori de sonadors tradicionals, sí. T’agradi o no, és així. A molta gent incomoda la presència dels pasdobles en les nostres festes i balls. Tanmateix, la realitat social va per altres camins i reclama la presència d’aquest gènere musical per a balls de festa major, seguicis i celebracions: de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. La controvèrsia que genera, actualment, té una conflictivitat reduïda en comparació a les discussions de fa uns anys, però no deixa de tenir aquell rebuig per part d’una idea de catalanitat d’alguns.
Fa uns anys calia rebutjar els pasdobles en certs entorns, perquè representaven l’estètica musical espanyola-festiva per excel·lència. Tot provenia per un abús d’aquests en les expressions nacionalistes espanyoles, per ser la música de les places de toros (que els catalans hem associat, també, a un nacionalisme ranci espanyol) o perquè és la música de ball que havia sonat més durant el franquisme. I sí, aquesta realitat i associació existeix. A Catalunya Nord, ja fa uns anys que a gran part de balls i espectacles apareix la trompeta que fa la marca del sentit “olé!” que respon tothom, amb aquesta mena d’identitat que es vol associar a un sud envers un nord seu. Però és un sud que entre estelades, burros i paelles de colorant i arròs covat va també al toro, a aprendre a parlar en castellà (motiu en detriment de l’ús del català amb la gent del sud), etc. Sí, l’associació de pasdoble-Espanya és inevitable, però, si superem aquesta primera icona, ens trobem amb una altra realitat. Les coses no són blanc o negre, els matisos i les situacions de vida han anat més enllà d’aquesta simbologia i no podem entendre la catalanitat actual sense aquests pasdobles. Una Tarragona sense l’Amparito Roca? Un Carnaval de Solsona sense El Bufi? O un de Vilanova sense El Turuta (tot i que encara conservi la denominació de marxa)? Una Patum sense El Patumaire als passacarrers? Una trobada d’acordionistes sense el Pasdoble d’en Comare? Un País Valencià en festa sense pasdobles de cap mena? Un ball de qualsevol poblet del far oest català sense valsos i pasdobles?
Hem après i reivindicat la banda i amb ella els seus pasdobles com a identitat dels nostres suds, canviant l’associació tan espanyolista, com ho hem fet amb la paella. Hem entès que el Paquito Chocolatero, del meu homònim, és també “nostre” i no només “seu” i, de mica en mica, hem acceptat que el pasdoble és també català i necessari. Tot i els eterns detractors, no hi ha ball que no em demanin –quan anem a llocs fora de l’entorn “folk”–: “Volem ballar pasodobles!”. Un músic funcional s’adapta, a la vegada que dialoga, provoca i es mimetitza en la realitat demanada. Així que, els músics tenim un gran repertori de pasdobles, alguns provinents de l’oralitat i d’altres adaptats de grans composicions. Ara bé, la globalització també ens pesa en aquest terreny. A la part de seguicis de la Catalunya Nova, on tantes figures del bestiari han d’anar amb aquest ritme per dansar i ser aplaudits a cada entrada o ball que fan, els músics adapten els pasdobles que coneixen per tal de variar i gaudir. Això fa que aquelles melodies que s’han tornat emblemàtiques i símbol d’una festa en concret apareguin en altres entorns deixant-nos una mica fora de joc. No només als seguicis. Sentim l’Aligot d’en Manuel Saderra, que és tant dels gegants d’Olot a qualsevol punt del país; un Bufi amb el Lleó de Reus per Sant Pere; un Patumaire a les danses de la plaça del Rei a plena tardor… És normal, els músics són (som) autèntics recicladors i aprofitadors d’allò que funciona. Però és cert que no em deixarà de sorprendre sentir algunes melodies fora de context total.
El pasdoble és un ritme binari, prové de les marxes i és senzill d’entendre rítmicament. Si disposes de dues cames –i la possibilitat de caminar– ja tens la base d’aquest, només t’has de coordinar per no trepitjar-te amb la teva parella de ball. Bé, seguirem l’agost, l’estiu, les festes no pararan i ballarem, saltarem i aplaudirem pasdobles. Sí, sí, t’agradi o no. Et recordo que conviuen entre nosaltres i és millor acceptar-ho, somriure-hi, agafar una bona parella de ball i caminar amb gràcia i “alegria, que és festa major” (un altre proto-pasdoble, eh?).
