No hi ha cap expressió de cultura tradicional que no hagi passat per diversos canvis o formes de sofisticació a mesura que s’anava incorporant en allò que la comunitat de referència valora com a tradició. I aquests canvis no s’han produït mai sense conflicte. Cap festivitat, celebració, teatre popular o forma d’expressió del que anomenem cultura tradicional i popular ha estat exempta, al llarg de la seva curta o llarga història, de situacions de conflicte, de la competència entre actors socials per imposar una determinada interpretació.
Si avui tenim les passions als teatres és perquè l’església les en va expulsar; si avui tenim castellers és perquè en algun moment de la història foren atraccions pagades per les autoritats; si avui tenim uns gegants que representen esclavistes, potser demà els haurem canviat; si avui commemorem la Diada l’Onze de Setembre és perquè la gent jove del moment no va fer cas a Prat de la Riba, que volia que la festa nacional de Catalunya fos el dia de Corpus. Al segle XIX la sardana triomfà com a dansa nacional, mentre es menystenien els castellers. Al segle XXI passa exactament el contrari. I així successivament. La festa és conflicte perquè és representació de la comunitat. I sobretot perquè és una representació institucionalitzada.
La cultura tradicional i popular que compartim com a catalans és la que les institucions han extret de les manifestacions locals i van convertir en cultura nacional en dos moments de la història. A inicis del segle XX, quan l’Ajuntament de Barcelona va crear la seva festa major recollint les mostres de cultura popular dels diferents pobles. Fou una de les iniciatives del catalanisme polític i del seu projecte cultural. En el naixement de la democràcia postfranquista, els ajuntaments, especialment el de Barcelona, van recuperar altra vegada els elements de festa major i els van institucionalitzar definitivament en un model que s’ha anat estenent, amb diversitats incloses, a tots els pobles i ciutats del país des dels anys setanta fins als anys noranta del segle XX, quan es produeix l’eclosió de colles castelleres i de diables.
La cultura popular, sempre ho hem dit, és una forma de participació popular. Una participació que ha crescut i florit en democràcia gràcies a la competència entre grups de festa, que va néixer a l’edat mitjana, el suport de les institucions i la consolidació de les celebracions locals. El localisme és, en aquest sentit, una forma d’arrelament a través de la participació, activa o passiva, en allò que s’esdevé en el barri, el poble o la ciutat. El localisme crea comunitat, la identifica i la converteix en quelcom palpable. No hi ha millor política pública per a la construcció de vincles socials que el foment de la participació en entitats de cultura popular.
Sabent d’on venim, té tota la lògica encarar amb normalitat els nous conflictes, inevitables, que apareixen a cada nova creació de tradicions, a cada nova incorporació de bagatges culturals. Fins i tot hi ha qui recupera tradicions oblidades, cosa que, malgrat ho pugui semblar, no es porta al passat, sinó a un present més enriquit. Com ho és també el fet que persones vingudes d’altres països puguin aportar noves tradicions, ja siguin festes holi o l’any nou xinès.
I sabent que qualsevol cultura, per popular que siguin, només es consolida a través d’un procés d’institucionalització −de formalització, de representació, de fixació−, és lògic pensar que caldrà que hi hagi successius processos de reinstitucionalització de la festa i de la cultura popular a mesura que apareguin canvis i conflictes. La base, òbviament, serà la participació de la comunitat. Per tant, l’interès públic. Si la cultura popular és la cultura que representa el poble, caldrà que hi hagi canvis si la base popular ha canviat. Els joves hi tenen molt a dir.
Una cultura viva, doncs, és la suma de la participació, el conflicte, la institucionalització i l’adquisició de poder per part de les noves generacions en la capacitat de generar cultura popular i local.
