Usos, costums, tradicions. Habituds que, per repetició, anem convertint en rituals. I quan més es manifesten és en èpoques festives. La festa és tradició; la festa és ritual.
Paradoxalment, però, molts d’aquests costums són avui ben diferents de com eren no fa pas massa temps. Per estranyes circumstàncies, han variat, mutat, desaparegut (en alguns casos), i fins i tot n’han aparegut de nous que elevem a la categoria de “tradició”, tot i fer quatre dies que ens els hem empescat o ens els han infiltrat per qualsevol dels mitjans d’aquest present mediàtic i globalitzat.
A mena d’exemple podem parlar de la parla, del llenguatge, del lèxic nadalenc. És una paradoxa que amb total desimboltura veiem escrit i escoltem, com si fos tan normal, coses com: “el cagatió”, com si fos una paraula amb algun significat; “la Nit Bona”, com si les altres nits fossin dolentes; “la Nit Vella”, que deu ser que té molts anys, aquesta; “celebrar els Nadals”, com si no en tinguéssim prou en celebrar-ne només un, únic i autèntic.
I, tot i això, aquells mateixos que, sense fer escarafalls, usen aquests “neo-neologismes/barbarismes” parlant en català, quan s’expressen en castellà no diuen mai (com potser haurien de fer, en concordança amb el mestissatge idiomàtic que defensen) allò de: “que tengas un buen Cabeza de Año”; o “siempre ha estado Ninueve después del Navidad, y quien ha tenido sueldos ha comido buen gallo”, o allò altre de: “por San Silvestre, se saca el asno por la ventana”.
En fi, coses de l’idioma, que deia La Trinca.
També és una paradoxa que, els mateixos que clamen, tot esquinçant-se les vestidures, que el Halloween és un anatema; que és una imposició forana, estrangera i forastera, i reivindiquen la nostrada “festa” de la Castanyada (que no ha estat mai cap festa en si mateixa, i que, a més, era un ritual familiar de la nit de Tots Sants, no pas del 31 d’octubre…), molt possiblement, molt possiblement, siguin fans i adeptes del Pare Noel, i no el critiquin ni el demonitzin. Un Pare Noel esdevingut icona per obra i gràcia de Hollywood, i quin origen holandès del Sinter Klaas, va fusionar-se amb el Bonhomme Noël francès, per acabar assolint la imatge definitiva que tots coneixem, de la mà d’un dibuixant alemany. Els Estats Units d’Amèrica, Holanda, França, Alemanya; tot molt nostrat i casolà, oi?
També resulta paradoxal que, en aquestes dates, comenci a ser “tradicional” que es critiqui la proposta i disseny del pessebre de la plaça de Sant Jaume, com si això d’innovar i crear artísticament fos una absoluta novetat, una dèria moderna de fa quatre dies, que trenqués la inamovible “tradicionalitat” dels pessebres públics i urbans. Res més errat. Com a exemple, fixeu-vos que en el Diario de Barcelona del 31 de desembre del 1803, ja apareixia la crònica d’un pessebre muntat a la Rambla de Barcelona, fet per un artista italià, i ja es feia constar que potser no complauria a tot el públic, doncs avisava que era la seva idea artística “no formar un Nacimiento según las ideas vulgares…”.
I una paradoxa més crua és potser que, en aquestes dates, sembla com si tothom estigués predisposat a viure i sentir allò que anomenem “l’esperit de Nadal”. Amb un somriure al rostre, ser benvolents, amables, tornar bé per mal, compartir, estimar, perdonar, ser generosos, fer caritat… I ensems, ens abracem a ostentacions i consumismes exagerats (no cal posar exemples).
I ràpidament oblidem aquest “esperit”. I potser la resta de l’any tornem a la nostra vanitat, mesquinesa, egoisme i solitud de cada dia. Tot el contrari d’allò que va predicar aquell qui va néixer el dia que celebrem. El poeta Joan Salvat Papasseit, en el seu poema titulat “Nadal”, diu:
“Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà, posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.”
I la darrera paradoxa és que el motiu i intenció originals d’aquest escrit era, tot aprofitant l’avinentesa dels 800 anys del primer pessebre, fer una interpretació del “caganer” (en el 10è aniversari de la figura del “caganer” del Papa Francesc), explicant la seva primera introducció coneguda en els nostres pessebres, en el segle XVII, i a partir d’aquí exposar els contrapunts i contradiccions (paradoxes) de la societat laica que ha solemnitzat tot un seguit de tradicions religioses, però al mateix temps en predica el rebuig a unes altres d’anàlogues.
Sense voler o volent, però, me n’he anat de glorificat a matines, i he acabat fent quatre reflexions improvisades, tot i que no deixa de ser també una paradoxa que, igualment sense voler o volent, en lloc de ser crític amb uns o altres costums i renegar de la còmoda acceptació de tants ritus, gestes i fets absolutament estereotipats, impostats i mediatitzats, acabo aquest article essent d’allò més clàssic, tradicional i, fins i tot, un xic carrincló, però tothora sincer, tot dient:
“Els millors desitjos de ventura i felicitat en aquests dies (i que perdurin setmanes, mesos i anys enllà), per als bons professionals que tenen cura del nostre TORNAVEU, i per als seus fidels lectors, i les seves famílies; que l’esperit d’amor i concòrdia s’encomani i s’escampi arreu; que els pobles enfrontats en guerra, trobin el camí de la conciliació i l’avinença; que els qui pateixen injustament presó o exili, no hagin de viure cap més Nadal lluny de la llar; que els qui s’han vist obligats a migrar, cercant una vida digna, comprensió i acolliment, ho trobin entre nosaltres; i, si pot ser, i no és massa demanar, que els estaments acreditats (lobbies, Administració, mitjans de comunicació…) entenguin, considerin i tractin la Cultura Popular com a Cultura.
Pau als homes i dones de bona voluntat!”
