Molts dies, sobretot caps de setmana, m’imagino una mena de mapa dels Països Catalans interactiu on hi ha diferents puntets vermells amb els músics que estan en moviment anant d’un poble a un altre per anar tocar, i els quiets que estan portant endavant un concert o alguna història. Si existís, veuríem com ens estem creuant constantment. Encara més, també m’imagino una mena d’enllaços com que aquest que al matí estava tocant amb aquest altre, ara se’l troba allà aquell altre… com si realment fóssim una xarxa intangible, però clarament entrellaçada pels contactes i creuaments físics que tots fem. I això que em limito als músics del sector, que en general m’agrada anomenar “tradicionals”, tot i que hi ha gent afí, inclosos els tècnics de so. Veient aquest panorama podríem pensar que tota aquesta munió de músics desplaçant-se per carreteres són treballadors (el transport públic està lluny de complir en donar servei a aquest sector). I sí. Músics: feina. Amunt i avall, compartint vida amb camioners i transportistes. Però no. Per a molts és així, o ho disfressen com que és així, però tot això forma part d’un projecte, o molts projectes. I, per molt que ni t’ho hagis plantejat, et trobes fent el que no està escrit. Sí. Pots haver de complir de fer ballar l’àliga de “Sant Pere del més Amunt” –perquè és necessari i imprescindible per aquell ritual–; però, després, pots estar dinamitzant una cantada de gent que només vol que facis havaneres quan tu anaves amb un altre pla; pots ser un ídol de masses en un macroconcert que casualment ha funcionat amb un dels grups més produït que tens; però un altre moment pots estar intentant treure d’on no en raja, d’un concert on el públic parla i et dóna l’esquena; també pots trobar-te un acte mal organitzat on hi ha quatre persones al públic; o, fins i tot, fent moure quatre borratxos a les 2 de la matinada amb el Sant Ferriol mentre no saps encara on podràs dormir aquella nit ni quan.
Havia pensat anomenar l’article “mercenaris”. I sí, s’hi escauria. Però un mercenari no es mou per cap somni i els símils bèl·lics no m’agraden gaire. A més, aquí molts dels que es desplacen ho fan per ideologia, encara que sigui la ideologia d’un somriure o d’una forma de viure completament anòmala a la productivitat capitalista. Tots aquests músics que fan quilòmetres, i es deixen més diners reparant el cotxe que guanyant-ne, tenen més objectius; mal pagats, però objectius. Han de complir i fer-ho bé per respecte als que els han pagat i la dignitat de la festa, però també l’orgull i la continuïtat de la pròpia feina, sempre exposada. Han d’afinar bé per no sortir després al compte de “Gralla o Mort” o d’altres més mediàtics. Han de respondre a unes expectatives, que, a més, són sovint variants. I sí, alguns moments de l’any pots tocar a un festival de gent del gremi, convençuts i determinats on quasi tot flueix (molt necessari també). Però, el dia a dia, els dissabtes dels músics són en una mena de trinxeres desconegudes. Pots ser en una fira on han posat l’escenari en un lloc de pas per ser simplement música “de fons”; pots ser a les festes alternatives d’un barri pijo de Barcelona intentant fer cantar Les Nenes Maques a una gent que ni la coneix –i aconseguir-ho–; pots tenir el repte de fer callar i escoltar a una gent d’un bar que no hi ha manera que entengui i respecti els músics que estan tocant; pots trobar-te fent una animació infantil quan tu anaves amb un repertori de cançons picants per a adults… i així anar fent. I si els músics tinguéssim temps per escriure les nostres batalletes… les novel·les serien fructíferes: quan travessem fronteres, quan entrem per carrers prohibits, o a contra direcció; quan una nit tens un hotel de 4 estrelles per passar-hi 3 hores i l’endemà has de dormir al terra d’un de l’organització perquè no hi ha altra opció; quan ens hem de fer pas entre una multitud, en cotxe o a peu; quan acabem a les 3 del matí i la família ha decidit abandonar-nos perquè mai parem per casa… Tot això podria ser molt dramàtic, però ho fem i continuem fent, amb dèficit de son i amb un somriure. Això no és només per diners, home! Ni tampoc es pot reduir tot a l’ego i la necessitat de ser vistos i aplaudits que tant tenim els músics.
A més de tots els objectius de complir amb la feina, hi ha més motivacions: hi ha un projecte, una missió, o missions relacionades. Per exemple: alguns fer ballar la gent d’una forma alternativa, altres generar felicitats, alguns que tot respongui a una idea nacional, d’altres que sigui per a la llengua, per un so, per a una felicitat. Amb més o menys sornegueria, o consciència de tot plegat, la realitat és que estem construint i fent país a cada instant que ens enfrontem en aquestes situacions. Cada músic ho fa amb tot el ventall d’opcions que pot abraçar, perquè la gràcia i la identitat d’un músic tradicional és que està en totes les parts del ventall. Alguns s’entossudeixen a estar només en una part, però aleshores tens poc a dir. Has d’haver trepitjat i estar en contacte amb totes les realitats del país per a després, si vols, artísticament dir alguna cosa en aquest sentit. Parlen d’arrels i jo parlaria de país, de realitats que cada dia ens fan ser com som i acumular experiència, una consciència que es clava a la pell a cada concert i a cada connexió amb altres companys i situacions.
Molta d’aquesta mena de missioners passaran i confluiran a Manresa durant la Fira Mediterrània. D’altres en quedaran al marge, en trinxeres més incompreses pel sistema, fent la feina rasa. Però sí, el meu mapa interactiu imaginat tindria un punt roig ben gros en certs moments de l’any i durant la Fira Mediterrània en seria un. Allà, gran part de tots aquests missioners es retroben amb finalitats mercantils per poder continuar fent quilòmetres, “venent” les seves propostes. Però, també, al final, fruit d’aquest desig de continuar itinerant pel món, aquesta fira fa que aquests cotxes s’aturin alguns instants i la seva gent es pugui trobar alhora, a la vegada. Aquests músics se sentiran gremi i una mica família, lluny dels objectius més objectius que ningú s’hagi plantejat. Enfadats, contents, necessitats o sobrats, en moments així la gent es mira als ulls sense sorpresa de trobar-s’hi, perquè és clar, malgrat tot, estem en un mateix projecte, un mena de macromissió molt diversa que ens identifica com a músics amb voluntat de fer país.
