Les polítiques de la memòria han anat ocupant un espai cada vegada més indiscutible en les polítiques públiques, amb la vocació de preservar certes parts de la història de la desmemòria imposada per diferents formes de repressió, o bé per reparar els crims del passat. No sembla que això hagi tingut efecte per impedir que apareguin de nou certes formes de política que evoquen les males praxis que es van haver de reparar. La memòria és un espai de lluita política, ja ho sabem. I la paradoxa és que forma part de l’oblit. Com deia Mario Benedetti: «el olvido está lleno de memoria».
La política de la memòria ha aparegut també fruit d’una altra forma de paradoxa: la societat del canvi, la societat de masses. Com va dir el primer gran estudiós de la memòria col·lectiva Maurice Halbwachs (mort, en una broma de mal gust del destí, en un camp de concentració), aquesta és sempre quelcom arrelat a una comunitat, a una col·lectivitat. No hi ha memòria sense subjecte, social, de la memòria. I en aquest punt rau una de les preguntes sobre la memòria en els nostres temps. Qui és el subjecte de les nostres memòries?
L’altra pregunta que ens hem de plantejar és quina memòria ens pertoca. Si la memòria forma part de la cultura que adquirim com a ciutadans d’un país, o com a part d’una comunitat, o formant part d’un grup social, quina és la nostra memòria? Aquesta pregunta no té una resposta fàcil avui. Avui commemorem el dia de la República, o més ben dit el dia que es va proclamar una momentània República Catalana. I ho fem institucionalment. Però en realitat és la memòria d’una determinada cultura política. En la nostra societat, és difícil pensar que tothom s’identifica amb la mateixa memòria. I com més plural és la societat, més memòries hi ha per escollir. I menys clar queda el significat de cada memòria per al conjunt de la societat, que pot variar.
I finalment, però no menys important, ens hem de preguntar com es transmet aquesta memòria. Com es transmet, en global, la cultura avui? Quan assisteixo a un acte cultural, és difícil que hi vegi persones de diferents generacions, excepte en algunes expressions de cultura popular i, especialment, a les festes majors. En el moment actual, hi ha sens dubte una cultura de la generació que té més de cinquanta anys i una cultura de la generació més jove que són molt diferents entre si. No tenen referents coincidents. Que el sistema educatiu es dediqui, amb molt d’esforç, a transmetre un conjunt de referents que se suposa que formen part del patrimoni cultural compartit, és difícil observar que hi hagi realment uns referents compartits en el moment de participar en la cultura. Els joves van una banda i les generacions més grans per una altra. Quina serà la memòria d’aquestes generacions més joves? No ho sabem.
Memòria i cultura conformen els referents amb els quals creixem i vivim les diferents generacions. Em pregunto si, malgrat les polítiques de memòria, els esforços per divulgar la història i la capacitat de transmetre informació que existeix avui, s’està produint una desconnexió que convertirà tot allò que ens ha semblat que havíem de preservar des de les institucions públiques en una mera obra museïtzada sense gaire influència en el món que vindrà.
