Com els lectors de Tornaveu saben, al llarg de la passada tardor es van succeir les compareixences dins la ponència de la llei de Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) al Parlament de Catalunya. Van ser quatre sessions amb una àmplia participació i diversitat de ponents. Personalment vaig tenir l’oportunitat d’intervenir-hi en representació de l’Associació Catalana de Professionals de l’Antropologia (ACPA), amb un posicionament que comptava amb el suport de les altres associacions antropològiques del país i dels departaments de les universitats catalanes que imparteixen el grau d’Antropologia. No cal dir que s’ha d’agrair l’oportunitat d’intervenir davant els diputats de la Comissió de Cultura, però de la meva experiència personal, així com del seguiment de les diferents compareixences, me’n va quedar una certa sensació d’insatisfacció.
M’explico: cada compareixent tenia deu minuts per exposar el seu posicionament, generalment en torns de tres o quatre intervencions. Tancat el bloc, els diputats presents en feien una valoració global -que sovint no passava d’un agraïment genèric a les aportacions- i, en cas que s’hagués formulat alguna pregunta o interpel·lació, els compareixents teníem l’ocasió de respondre breument. Segurament la implementació d’altres formats més oberts sigui complicada, però la sensació era una mica de tràmit.
No és, però, una crítica als diputats. De fet, els planyo: sent persones no necessàriament expertes en una matèria prou complexa, havien d’empassar-se un seguit d’intervencions que sovint es contradeien i que, fins i tot, en alguns casos no semblava que corresponguessin al mateix debat. El problema no era que cada entitat, organisme o individu compareixent defensés “allò seu” -al cap i a la fi, es tractava d’això-, sinó que sovint no es parlava el mateix llenguatge i no hi havia un consens bàsic sobre una qüestió tan central com la definició de PCI. Sí, van desfilar-hi alguns reconeguts experts que van oferir lliçons magistrals en miniatura: Xavier Roigé, Lluís Garcia Petit, Jaume Ayats… Hi va haver aportacions molt valuoses, com la de la Càtedra de PCI dels Pirineus, que van apuntar encertadament que la llei havia d’incidir més en la pedagogia sobre el PCI. I cal dir també que, per exemple, els representants de l’Ens van fer una demostració pràctica d’una de les qüestions que reivindica la Convenció del PCI de la UNESCO (el protagonisme de les comunitats portadores) amb una intervenció molt ben treballada, al marge que un comparteixi o no al 100% el seu contingut. Però igualment hi va haver intervencions que feien la sensació de “tocar d’oïda” i no haver-se pres la molèstia de llegir-se la Convenció o, fins i tot, la proposta de llei sobre la qual estaven opinant. Penso que el missatge global que els devia arribar als diputats probablement era prou confús.
Però el problema de fons és que amb les compareixences al Parlament es va reproduir una mica el mateix que havia passat el 2022 amb el procés participatiu de la mateixa llei. Llavors es va obrir un període de temps per fer-hi aportacions amb un formulari en línia. I val a dir que el sistema funcionava: alguns elements que llavors vam plantejar des de l’ACPA es van incorporar a l’avantprojecte de llei que ara ha arribat al Parlament.
Llavors, quina és la queixa? La sensació que, en tots dos moments, i de fet al llarg de tot el procés de debat sobre la nova llei, el que tenim és un diàleg de sords. Cadascun fem les nostres aportacions, insistim sobre els nostres punts de vista i confiem que siguin finalment els que realment s’acabin imposant. Però no s’han generat espais ni oportunitats per contrastar aquests posicionaments, per convèncer o ser convençuts i, sobretot, per dialogar i, ves a saber, potser trobar solucions i fórmules de consens.
Això és especialment frustrant si tenim en compte que, efectivament, ens corre certa pressa actualitzar la nostra legislació en aquest àmbit, però els elements fonamentals del text sobre el qual estem opinant i mirant d’influir (ara hi entra l’associacionisme cultural; ara en surt; ara els uns miren que hi torni a entrar i els altres miren que això no passi…) es van redactar pràcticament fa una dècada. Temps més que suficient perquè n’haguéssim pogut parlar sense limitacions, sense presses, sense cotilles, per tal de mirar d’enriquir-lo cuinant-lo a foc lent.
