La festa és un moment extraordinari que es regeix per unes particulars regles del joc. I el maig és un temps de festes importants. Tenim la santa Creu, amb la benedicció del terme – bé sigui el mateix dia com a la catedral de Barcelona bé en forma d’aplecs els quatre diumenges següents com a Àger, tot assenyalant als quatre vents una protecció espiritual del terme municipal-, Santa Rita i la benedicció de flors, Sant Ponç i les nombroses fires de l’arrop, el Roser de Maig, Sant Isidre -la relíquia del qual va arribar a Barcelona fa 401 anys– i enguany la Pentecosta. Pel que els catalans en diem segona Pasqua, hi ha una festa absolutament captivadora que es compon estranyament de la prefesta i la postfesta: els coros muts de la Barceloneta.
Dissabte abans de la Pentecosta, els homes de la Barceloneta -associats en les agrupacions corals de la segona meitat del segle XIX, una forma de socialització d’un barri eminentment format per classe obrera- sortien a la cerca de provisions que costaven de trobar al barri, i les dones i infants quedaven sols. Per això es feien un seguit de cercaviles dissabte al matí, cada agrupació feia la seva, per desitjar-los un bon viatge, la cercavila del comiat, on els homes barcelonetins marxaven amb l’estendard i les astrals de grans dimensions a la cerca de queviures, i la del dilluns de Pasqua Granada a la tarda, on hi ha nombroses fotografies dels cors tornant amb gallines i conills vius penjant del coll. Entremig, la festa. Una festa privada que es feien els homes als seus llocs de destí, i la de les dones a la Barceloneta (no ho oblidem), dos dies de silenci de què mai se’n pot parlar. El que passa als coros, queda als coros, em comentava un corista dilluns. Evidentment, al llarg de la segona meitat del segle vint, els conills i les gallines vives van anar deixant pas a una altra tipologia de provisions: galetes, caramels, llaminadures diverses i, en molts casos, horripilants joguets comprats a Salou. L’evolució de la festa és més que important, adaptar-se o morir; però el llegir no ens ha de fer perdre l’escriure (i ja sento els «xupito» d’alguns que es fan dir amics meus) i hem de saber analitzar si els canvis són, o no, els més encertats per a la festa. Afortunadament, això no em pertoca avui. La meva intenció era parlar del contingut ritual de la festa les seves preparatòries i els comiats; i l’excusa d’una festa pensada justament com un comiat i una arribada anava com oli en un llum.
Casualment, al maig, hi ha Sant Anastasi que ves per on! És copatró de Badalona. No seré jo qui us vingui a atabalar amb la història de la festa actual de Badalona, avui no, tampoc em toca això, sinó que vull assenyalar com els petits canvis són poderosos -que deia el Capità Enciam- i que hi ha encerts en canalitzar l’adrenalina social. No cal ser de Badalona per saber que pocs dies abans de la festa hi ha una ebullició social curiosa, tota comunitat celebrant és conscient que s’acosta aquest ritual que implica que a Vilafranca, per exemple i per Sant Ramon, comencin un nou any. I tot Cap d’Any té la seva preparació. Els festers badalonins, el divendres abans del pregó, escalfen motors, treuen nervis i ajuden a generar ambient de prefesta, amb l’assaig obert una activitat consistent en una tanda de lluïment dels balls i entremesos de la festa com la que es pot veure el dia 10 de maig a la nit, per la vigília de Sant Anastasi. Les comparses, però, no surten uniformades sinó que únicament traginen els atuells necessaris per a l’activitat: bastons i camalls, els capgrossos o les maces dels diables. La plaça plena de gom a gom esclata amb l’encesa d’aquesta metxa festiva, les ganes, la passió, l’arribada de la primavera ens omple els cors. Es genera un caliu molt característic, retrobades i abraçades, inclús els versos del Ball de Diables- caracteritzat per la ironia i la sàtira dels versos de l’Acte Sacramental-, que aquell dia reparteix a tort i a dret amb els seus companys de plaça, tot dient algunes veritats -i potser oblidant-se de l’autocrítica- tendeixen a aquest caliu de comunitat, de començar: la prefesta. De la mateixa manera que hi havia les agraduacions a les professons de Corpus medievals, els badalonins saben de l’arribada del maig per l’assaig obert, que d’assaig en té ben poc.
Sí la prefesta s’explica amb Badalona, la postfesta s’ha d’exemplificar amb Salomó. Salomó és un poble del Tarragonès on els quatre primers diumenges de maig representen el ball del Sant Crist, del que enguany se n’ha publicat «El Ball Del Sant Crist de Salomó. Història, Tradició, Mite i Identitat (1843 -2022)», i que a molts ens té el cor robat. El ball és un signe d’identitat convençuda dels salomonencs (salamonencs, que dirien ells), els representa el fil de la història, filada amb fil d’or, si parafrasejo el modern text del ball; el seu llegat present i futur. El Ball del Sant Crist ha estat profundament criticat per l’academicisme, en molts casos per perdre el caràcter de carrer i versar cap a un seguit de danses considerades d’esbart. És ben cert que el nivell coreogràfic de certs punts del ball són del més alt nivell, però el caràcter popular, d’assaig unes setmanes abans, hi és; surt bé per la bona voluntat i la fervorosa passió que hi posen els salomonencs. I és això, justament, la bona voluntat i la fervorosa passió dels salomonencs el que l’ha fet durar: mantenir-lo i anar-lo adaptant al pas del temps: se’n diu evolució. Bé, doncs tornant al tall, en tancar-se la darrera representació del ball s’obren els llums de la capella (del que es conserva de la magnífica capella pintada a inicis del segle XVIII per Pons i Monravà) i es comencen a recollir les cadires. Alguns dels actors aficionats ronden pel defora de la parroquial de Santa Maria tot comentant la jugada, la del dia o la de la temporada per, finalment, fer cap al casal on es degustarà un arròs; ben regat del deliciós vi de la zona. Recorda als geganters barcelonins del tombant del segle XIX quan sortien a «celebrar la funció del repart dels diners que els ha tocat (…) ab què podrien fer bona xala, segons son costum, en Sarrià, Sant Gervasi, o altra part. Lo cert és que ells tornaven a la nit, contents com unes pasqües, acompanyats ab ses dones, dansant al so d’un tamborino, ab molta bullícia i concurs de gent» que deia el Baró de Maldà. A Salomó hi ha parlaments que es refereixen a la comunitat, al ben preuat nosaltres d’en Josep Martí- i preparatius per l’any vinent; de comiats, inclús.
De la mateixa manera de Badalona implica fer abraçades pel retrobament, per ser-hi un any més, per l’alegria de la festa que arriba, Salomó és tot el contrari, el comiat amb el desig de tornar-se a veure l’any vinent -si no abans, que s’ha de dir sempre-. El clar exemple que la festa és un ritual, que és cíclica i que viu tot l’any: d’emocions que venen i se’n van. A què hem vingut a aquesta vida si no és a emocionar-nos?
