«Hay que ver que suerte tengo otra vez salgo en la tele» començava el primer pasdoble de la chirigota El crimen del mes de mayo de Manolo Santander Cahué a la final del COAC del llunyà 1989. I quina relació hi ha, entre el Carnaval de Cádiz i el Corpus de Berga, a banda de la seva relació amb la Pasqua? Cap ni una. Això sí, hi ha una relació en els mitjans televisius i la festa. Oimés, cal tenir en compte que s’acosta l’estiu i comencen les grans festes majors del país: Sant Joan a Valls, Sant Pere a Reus, Santa Anna a El Vendrell, Les Santes a Mataró, les Neus a Vilanova, Sant Bartomeu a Igualada, Sant Julià a l’Arboç, Sant Fèlix a Vilafranca, Santa Tecla a Tarragona i com no, la recentment passada Patum de Berga. A aquestes festes suara esmentades molts hi accedirem mitjançant la televisió en algun moment o altre. No es pot viure de vacacions permanents, si és que perseguir un ball de bastons, o una cobla de flabiolaires càmera de retratar en mà és fer vacacions. Sobretot per les diades castelleres que generen una audiència i certes problemàtiques que no podem oblidar, com el xala, la xarxa, TV3 i la Coordinadora de Colles Castelleres. I no només això, hom només ha vist la Ducasse d’Ath via internet! On vull anar a parar? Doncs a les massificacions de les festes segons la moda i la imatge que els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens mostren.
«Això ho hem d’arreglar nosaltres, els patumaires», sentia a la plaça de Sant Pere aquest dijous de Corpus. Era d’hora, potser no havien sortit les guites del primer salt, encara. I em fa entrar en contradicció: m’hi sento molt, de patumaire, però no penso que es referís només a berguedans; i si és així, doncs endavant, per sobre de tot, la Patum és de Berga. Tot i això, de berguedans invasius amb la festa, n’hi ha, i molts. M’esfereeixo cada vegada que sento aquell càntic, horrorós, maleducat i xovinista d’«oh no, pixapins, pixapins, pixapins» seguit de prop per una entonació del Virolai de Montserrat. És un retrat de la plaça. Per què no canten els goigs de la Mare de Déu de Queralt? On són els berguedans? Com pot ser que a la Patum de lluïment del mateix matí amb la plaça mig buida, hi hagués problemes d’espai? La queixa d’algunes comparses és clara: no hi ha espai per a ballar, i sense els balls –els salts– de les comparses, dels elements de la festa, no hi pot haver Patum; malgrat que algú no tingui clar ni quines són les comparses ni que va a fer ben bé a Berga. Aquí hi ha el problema. És «guai» anar a Berga per Corpus, i encara més si filmes per instagram –amb 2 visualitzadors– en directe el ball de l’Àliga sense ningú davant. Però els que no s’ho passen tan «pipa» són els membres de la comparsa, que no tenen espai, ni aquells que se situen a primera, segona i tercera fila per rebre cops, dels de davant i dels de darrere, no tant per veure el ball sinó per facilitar el salt: els soldats de la Patum. I d’aquests n’hi ha molts.
Aquest «guaisme» del Corpus Christi de Berga ha anat en augment els darrers anys, i part de la culpa la tenen els mitjans de comunicació. Si bé la tasca de Televisió del Berguedà és d’un respecte absolut vers la festa, és de les poques que el té. En molts casos es pot veure com el càmera de la televisió s’instal·la en mig d’un ball de diables, on no hauria de passar res si sabés què passarà i portés la roba adequada… bé, si sabés que passaria –o ell o el productor, guionista, director i llargs etcèteres de treballadors de la televisió– no s’hi ficaria sense la roba adequada. El càmera s’ha cremat, ha traspassat l’espai sagrat del foc i ha rebut. Aquesta televisió és la que ha generat, amb l’excusa d’arribar allà on no poden arribar «la resta de ciutadans», una mala difusió de la festa. En molts casos s’ha donat a entendre a molta gent que la Patum és un símbol de catalanitat i patriotisme, i no és així.
La plaça s’omple de gent que salta amb l’Àliga de Berga tot i que desconeix la que té al seu poble, oimés, m’atreviria a afirmar que per alguns salts, com per exemple els turcs i cavallets, l’assistent a la Patum (que no el patumaire) no sap ni que al mig de la plaça hi ha una comparsa. Parlem de gent que beu barreja fins a caure rodó –literalment– perquè la Patum és una festa i això és el que s’ha de fer. Un exemple clar podria ser el vídeo que es va fer viral l’any passat, sobre la composició de la barreja tot fent apologia de la droga química. Estem parlant de gent que empeny per empènyer, que provoca moviments de la plaça que no s’entenen si coneixes –mínimament– quines són les evolucions de la massa de gent en relació amb les comparses; i sobretot, de la gent que demostra que no sap on va per com va vestit. El look patumaire és un per necessitat, no per mimetisme ni cap mena d’uniformitat, però això provoca la ràpida identificació dels infiltrats. El Patumaire es reconeix per l’aparença. La Patum ha quedat desvirtualitzada, n’hi ha que hi van i a qui potser els sobren els entremesos, a altres ens sobra la gent i als Berguedans, potser, els hi sobra la Patum. La Patum, tal com la coneixem és morta: Visca la Patum, que deien Els Dracs. Nous models de festa que no sabem si són els que es volen, però són els que es tenen.
Finalment, fer un esment de la societat de masses; de massa poca feina, direm. La majoria dels problemes que tenim rauen en això, en la vida constant del postureig a les xarxes socials i la invasió constant que pressuposa. Les lleis de la plaça són inservibles en molts casos i per això vull tornar a citar el pasdoble de Manolo Santander fent referència a l’invasionisme de la televisió, ampliable als mitjans de comunicació (oficials i socials) que acabava així: «En nuestros carnavales, nada es imprescindible y menos una tele que no entiende esta afición / si siguen de esa forma ya podéis coger los tiestos y pirarse con sus cuentos que tendremos carnavales quiera o no televisión». I realment, canviant el Carnaval per qualsevol de les grans festes del país: sí, és així. Ningú que sigui incapaç d’entendre els ritmes d’una festa –que són els ritmes del no-temps– hauria de tenir-hi cap mena de capacitat directa sobre ella i per desgràcia ens deixem portar massa, pel no enteniment. Ja ho diu en Jan Grau, que el sentit comú és el menys comú dels sentits. La televisió, en molts casos, ha contribuït a matar les festes i contra això no es pot fer gaire. O els mitjans de comunicació ho entenen, o ja podem anar preparant les exèquies i buscant el rèquiem que més ens agradi. Que la festa se’ns mor? Bé, però que mori a casa, que diria l’Antoni Comas; i que no mori –més– d’èxit.
6
2
