Sempre em costa escriure al maig. Sempre. Em passen els dies amb els sentiments a flor de pell. Primer amb Badalona i les Festes de Maig (que si bé no són la festa grossa, s’ha convertit en una gran festa per a la ciutat) i després amb la cita anual del Ball del Sant Crist de Salomó, que des de fa una colla d’anys em té el cor robat. Em perdonareu el “joïsme”, però soc dels que els costa buidar el pap amb aquests aspectes i, el que podria escriure amb facilitat uns mesos abans, ara em costa Déu i ajuda. A banda, cal afegir-hi —i ara sí que demano que m’excuseu per la propaganda barata— l’exercici de repugnant vanitat personal que és publicar un llibre i anar-lo a presentar amunt i avall, com fem des de Sant Jordi amb Sonen les campanes. Història, llenguatge i tradició. Com de costum, i aprofitant l’avinentesa, voldria parlar de comunitat(s) i sonoritats, de festa i de voluntats. I no és fàcil.
Permeteu-me començar amb una obvietat: les comunitats s’identifiquen amb qüestions comunes que els són representatives. Per això a Salomó viuen de cara al ball del Sant Crist, perquè els fa ser, com diu el text contemporani del ball “un sol ramat, una sola pleta” a l’ombra del seu símbol local. De la mateixa manera els badalonins es plantifiquen davant el dimoni, un nou —nou de fa vuitanta-cinc anys— tòtem de la festa, com va dir en Marc Abril no fa massa; però també esperen el millor dia de l’any, per Sant Anastasi, des de les matinades al matí fins el Toca tancar, passant per l’ofici i la Passada del Sant, on per intercessió divina, el copatró protegeix i beneeix la ciutat (i amb una ciutat que entén que el seu tòtem mereix un respecte; bé, potser no tots, però sempre n’hi ha de personalismes). Així és com, també, es reconeixen els sons. Potser perquè són únics, i allò únic ens fa autèntics (i no voldria ara entrar a la reflexió sobre això, ja ho hem fet). Per això, n’hi ha uns quants que insistim a dir que el toc de campanes és música col·lectiva, i no només perquè per a tocar-les en molts casos cal ser una mica de colla, sinó perquè les cadències rítmiques dels bronzes —bé en moviment, bé amb repics o tritlleigs— són pròpies i, fins a cert punt, identitàries de les comunitats. Per això, també cal tenir oïda fina, per identificar la veu d’un poble, una veu que en molts casos (molts més dels que ens pensem) ens entronca amb el so dels avantpassats.
“Ja hi som amb els avantpassats!” us sento que murmureu: doncs sí, hi torno, amb els avantpassats. Però és que en molts casos, sentim en Jordi Savall, o ves-a-saber-quines-músiques, perquè són “medievals” o “barroques”, però és més que evident que els instruments amb els quals sonen són reproduccions, més o menys fidedignes, del que podria sonar (i us ho diu un que s’ha passat quinze dies bons tocant per un ball de bastons amb un facsímil d’un bombo tal com el que duia el flabiolaire que els havia acompanyat ara fa quasi cent anys). Només les campanes són les mateixes. Un seny de 1474 sona tal com sonava quan va ser fos, si en conservem la tècnica. Per això és una grandíssima notícia que el seny major de Cervera i la Carranca de Cervera celebrin sis-cents anys sonant (i els que els queden, per fortuna i sort dels catalans, i dels cerverins, només faltaria). I això, sense massa rebombori mediàtic ni econòmic, que són campanes. Per això, i només per això té sentit el toc manual de campanes al segle XXI, perquè som nosaltres. I no es pot fer sinó lloar els campaners de Mataró, que ara farà un any que varen fer una intervenció global al campanar per restaurar —sí, restaurar— els tocs tradicionals. Un so d’acompanyament, un complement indispensable que en cap cas vol suplantar moments importants: com els músics d’un ball de bastons (per tornar al símil), que no han de destorbar, de cap de les maneres, el dringar dels picarols i el tocar dels bastons. Sí la música, si el complement sonor, desentona: malament rai.
Tanmateix, i parlant de comunitats, sobta que segons quins guardians de la tradició, afònics de bon judici i amb sorprenent agilitat per al murmuri, decideixin fer-se sentir —no pas al peu del campanar, sinó a la rebotiga dels cercles privats, allà on la crítica no es confronta, sinó que es difon entre somriures còmplices i copets d’esquena— confonent-la amb el mirall, i la tradició amb la seva pròpia ombra. I així és com, tornant a les campanes, es podria arribar a sentir un “repic manual de campanes” amb un nocturn o una invenció a 5 veus. Per això i molt més vàrem escriure Sonen les campanes amb en Sacasas; sense cap pretensió de ser exhaustius, ni ser cap opus magna. Oimés, som conscients que és una peça menor, de divulgació, però escrita amb afecte i amb el desig de recordar algunes veus que, literalment, ja no sonen.
I les veus que no sonen són, en molts casos les del llenguatge compartit, el ritual transmès, i la memòria viva. Aquella que només s’activa quan qui fa sonar la campana sap escoltar abans de tocar. Escoltar i entendre el que se sent. Per això, en moltes festes se senten moments d’autodefensa comunitària, i penso en “a cremar vellacos borratxos” al carrer de la Palma de Vilafranca del Penedès a la professó de Sant Fèlix, no per la pugna deportivo-castellera sinó per la comunitat; pel respecte al comú, al col·lectiu. Ben segur, que tots, si hi penseu, trobeu algun moment així dins la capsa dels records. La comunitat també es defensa, i això també forma part del seu paisatge sonor. I aquí rau el quid de la qüestió: la tradició no és un acte de propietat, sinó de pertinença, un llegat que tenim en préstec per als successors. I sobretot, la festa, no es dirigeix des de les alçades ni els despatxos, sinó des de la plaça; amb la comunitat que el comparteix i, malgrat que sembli una incongruència, la seva història no pot quedar segrestada per cap capelleta.
