Aquests estiu m’ha tocat pronunciar una conferència entorn el 200 Aniversari del Naixement de Clavé, a cal Marquès, des de fa anys un acollidor centre cultural de Camprodon. L’acte va ser programat per la Coral Camprodon i presentat pel seu director, Bruno Nájera, que al mateix temps és el president de la Federació de Cors de Clavé, degana del moviment associatiu. Es tractava d’explicar com insòlitament “el llegat de Clavé encara és vigent un segle i mig després de la seva mort”, qüestió que vaig plantejar a la darrera edició de “Canemàs”, la revista semestral de l’Ens de l’Associacionisme Cultural. En arribar a les 27 edicions, se’m va fer l’encàrrec d’escriure l’ assaig ja publicat, des de l’anàlisi de la trajectòria del Clavé polifacètic: músic i poeta, dinamitzador i empresari cultural, periodista i polític… Facetes a les que vaig voler afegir la d’home d’estat, malgrat ser ciutadà d’una nació sense estat.
Mentre m’explicava passava pel cap d’avall de la sala plena de gom a gom, gent que accedia al primer pis de cal Marquès, on s’exhibeixen dues exposicions molt relacionades entre si: la que hi és des de fa més temps tracta de la Retirada del exèrcit republicà derrotat l’hivern del 1939, camí de França, mostrant-nos armes i estris militars abandonats a l’entorn del Coll d’Ares, poc abans de passar la frontera.. Un desastre que, com a cap del govern de la República, va haver d’assumir Juan Negrín, que va residir a una de les luxoses mansions del passeig Maristany, lluny del front de guerra i a prop de Prats de Molló, la primera vila de la Catalunya Nord, anant per aquells indrets.. Precisament Negrín és el tema de l’altra exposició, producte d’una recerca de Lluís Bassaganya -responsable del propi espai cultural- que l’ha comissariat amb la col·laboració de la Fundació Juan Negrín -domiciliada a les Illes Canàries- i alguns il·lustres camprodonins.
Diria que pel poder que va tenir no es pot negar a Negrín la condició “d’home d’estat”. Un intel·lectual i científic prestigiós, un polític que, com a gran solució al desastre que comandava, es plantejava fer durar la Guerra Civil fins enllaçar-la amb la segona Guerra Mundial, que es veia venir. Informat i entregat als agents de la Komintern estalinista, fins el punt que va ser expulsat del seu propi partit, el PSOE. Home brillant i autoritari va convertir Lluís Companys, en un president de fireta, tan aviat com el govern de l’estat es va instal·lar a Catalunya. Fins ara la seva presència a Camprodon era coneguda, però poc estudiada, més aviat s’han explicat anècdotes d’espoli de subministres per alimentar la guarnició de carrabiners que l’acompanyava. Va arribar a la Vall quan la derrota era cantada. Es pot dir que ha quedat ben poc de Negrín, però Camprodon que s’acosta a un segle i mig de l’arribada del mític doctor Bertomeu Robert, que va ser qui la va donar a conèixer a l’alta burgesia barcelonesa per anar-hi a “canviar d’aires”, ha aprés a explotar tot el que pot atreure visitants, fent d’aquest turisme la industria que ha substituït el tancament de les colònies industrials. La categoria científica de Negrín ha quedat per sota de la condició d’home d’estat, com ha passat amb la relació professional amb el Premi Nobel Severo Ochoa, però la confrontació amb el pragmàtic Indalecio Prieto, -home aquest fet a si mateix- va fer caure governs, fent evident que ambdós eren “homes d’estat”.
Tot explicant la influència de Josep Anselm Clavé, en el seu temps i el temps present, sobre la societat catalana, em preguntava si a Clavé també se’l podia considerar home d’estat. Qui li discuteix aquesta condició al doctor Robert, mitificat alcalde de Barcelona, per aquell cop de puny sobre la taula que va ser el tancament de caixes, que el va fer entrar a presó, sent el gest més un mèrit que un demèrit. El gran Josep Anselm Clavé era un autodidacta -com ho era Prieto- malgrat que la seva vida no arribà més enllà del mig segle i va passar per la política que atorga la condició d’home d’estat – sent president de la Diputació de Barcelona, governador civil de Castelló i Tarragona, diputat a Corts, assessor dels presidents Estanislau Figueres, Pi Margall i Castelar Ripoll…-, ho va fer tan breument, com breu va ser la primera república, impulsada des de Catalunya, amb presidents catalans (potser la causa de que mai més cap català amb tot un segle i mig hagi presidit un govern d’Espanya).
El mateix segle i mig que ha perdurat l’obra de Clavé, entesa i acollida per les classes populars que, seguint la consigna “Associeu-vos i us fareu forts”, va convertir Catalunya en el paradís de l’associacionisme. Enlloc hi ha més sales de teatre, corals i orfeons, associacions dramàtiques, ateneus i casinos populars, ni una diversitat de cultura popular i tradicional, que ens ha ajudat a superar genocidis i dictadures, constituint unes estructures de l’estat per sota de l’estat… No s’ha divulgat prou que l’Ens de l’Associacionisme Cultural és amb distància la primera confederació del món, com va reconèixer la Unesco o que els més de dos-cents centres culturals de la Federació d’Ateneus de Catalunya fan difícil que hi hagi una altre institució arreu que aglutini tants equipaments i de tanta importància.
Hi podríem afegir les federacions de l’àmbit juvenil -que han aportat líders a les organitzacions internacionals del sector-, també el món del cooperativisme i del mutualisme, les ONG i el voluntariat… Tots ells venen de la mateixa dinàmica.
Quan Clavé va ser a la política va saber impulsar institucions com la Casa de Caritat o la Maternitat, però la seva activitat cultural no es limità ni de lluny a la creació musical; va introduir la Il·lustració a Espanya creant la Fraternitat -la primera coral de tot l’Estat- i va impulsar multitudinaris espectacles que organitzava als Camps Elisis i als jardins d’Euterpe -des d’on va promoure la Federació de Societats Euterpenses, la primera federació; aprofità les seves estades als Països Catalans, unes vegades escampant el moviment coral i altres a causa de desterrament per la seva actuació com a federalista republicà progressista. Sovint viatjà pel Principat, a la recerca de cançons tradicionals, poesia popular, que acostumava a incloure a les seves obres.
Una de les seves nombroses biografies, concretament la de Casabella recull l’estada al Ripollès de quinze dies: a Camprodon hi va ser el 9 de setembre de 1852. Els contactes que tenia eren amb grups de cantaires: qui sap si l’origen de La Renaixença, la coral històrica camprodonina desapareguda a causa de la Guerra Civil. Precisament, Teresa Pàmies hi situava en el context del seu llibre “Quan érem capitans”, un míting de comiat d’ella mateixa a un grup de Brigadistes Internacionals. La Renaixença tenia la seu social a la plaça de Santa Maria, on si feia mercat de bestiar, allà hi ha el monument a Isaac Albéniz, qui -fill d’un agent de duanes- va néixer a Camprodon. Sota del Monestir de Sant Pere hi havia una plaça de braus on la República va construir les escoles Dr. Robert, personatge omnipresent a Camprodon, on té dedicada una plaça que presideixen l’hotel més carismàtic de la vila i l’edifici del Casal Camprodoní que ell va fundar i presidir. Allà les terrasses dels cafès son sempre plenes, gràcies a l’ombra d’uns centenaris plataners que, entrellaçant les seves branques, posant sostre a l’espai preferit de les rotllanes de sardanistes, que sovint vibren quan les cobles toquen “Girona m’enamora” de Ricard Viladesau, sardana que ha esdevingut himne, encara que a mig camí de “La marsellesa” de Clavé, que fou l’himne republicà més cantat.
En Bertomeu Robert també te una font monumental que presideix el Passeig de la Font Nova, paral·lel al Ritort, que va a parar al Ter sota el mil·lenari Pont Nou -la imatge més coneguda de Camprodon. Tant ell, com l’altre “home d’estat” que sens dubta va ser Prat de la Riba, estarien d’acord en ocasió del segon centenari de Clavé, que la seva obra sociocultural i el seu interclassisme, van posar les bases del model de convivència que gaudim.
Vaig acabar, exposant la darrera conclusió sobre què justificava una tan potent xarxa associativa a casa nostra i, novament, va aparèixer un altre home d’estat, aquest sense cap discussió. Carles III, rei d’Espanya, “el gran alcalde de Madrid”, fill de l’inefable Felip V, nascut dos anys després de la gran derrota, la del 1714. Va regnar entre el 1759-1788, destacant per l’intent de modernització de l’estat. Va intuir els efectes negatius que, sobre la aristocràcia i les classes dominants tindria l’arribada de la Revolució Industrial, juntament amb la Il·lustració que portaria la cultura a les classes populars. L’ajudà a intuir-lo la alta societat basca que havia creat la Sociedad Vascongada de Amigos del País, un intent programat per a que les idees que arribaven del nord quedessin en mans de les classes dirigents.
Immediatament va fer aprovar els estatuts de la Sociedad Econòmica Matritense de Amigos del País, que va servir de model per anar creant societats idèntiques a les ciutats del conjunt d’Espanya, fins i tot en van ser creades a les colònies d’ultramar. A Catalunya només van sorgir a dues viles: Puigcerdà i Tàrrega, vint anys després de la primera. La de Barcelona no va sorgir fins més de 40 anys després de Madrid. No ens vam perdre res, donat el que deien els estatuts socials. Només en podien ser socis “los aristòcrates, los clerigos y gente muy rica. Era el despotisme il·lustrat: “todo para el pueblo, pero sin el pueblo”.
No era possible reaccionar contra aquests tipus d’associacions. Aquí es mantenien les prohibicions, contra qualsevol mena associació de caràcter popular, especialment les obreres, les mútues i els sindicats. Aquesta política restrictiva encara era vigent quan Clavé fundà La Fraternitat. Poc després s’inicià el procés del que van sorgir centenars de societats, en principi corals, que s’han convertit en milers amb una gran diversitat, que constitueixen una mena d’estat per sota de l’estat. Fet que explica la capacitat de resistència del poble català. Entorn Clavé es movien figures tan significatives com Monturiol, Ildefons Cerdà, Abdon Terrades, Victor Balaguer, Pep Ventura, Valentí Almirall, Ignasi Iglesias… Tots ells podrien tenir la consideració d’homes d’estat… Quina pena que no tinguessin un estat!
1
