Ull viu! I l’expressió no és cognitiva sinó ideològica. Tot parlant de pessebres, i sobretot del de la plaça de Sant Jaume de Barcelona és el primer que hom pot sentir respondre. Generalment, s’acompanya d’una vena inflada, bé al front bé al coll i algunes vegades del típic i tradicional sol-i-sombra dels cunyats del bar. Enguany fa 800 anys de pessebre de Greccio, popularment conegut com el primer pessebre. Què va passar a Greccio el 1223? Va passar que Sant Francesc d’Assís, que venia de viure en primera persona l’assot de la guerra a Terra Santa en la cinquena Croada -malgrat que ell hi va anar per pelegrinatge-, corprès va predicar en la missa de mitjanit a Greccio, en una cova que li recordava la santa cova on va néixer el nen Jesús. Seguint la idea de les prèdiques emotives, de la litúrgia teatralitzada (que no pas el teatre litúrgic), el llavors diaca Francesc d’Assís va fer la prèdica en la cova abillada amb una menjadora -el pressepio– un bou, una mula i res més. Per tant, de pessebre vivent, en tenia poc.
El que passà a Greccio va anar més enllà dels pessebres, del pessebre vivent i del caganer: Sant Francesc va fer una performance. Sense Sant Josep, sense Mare de Déu i sense nen Jesús, bé, com a mínim sense ningú que els fes. El pare Seguí, un liturgista i amic -no sé si més bon liturgista que bon amic- esmenta que la litúrgia teatralitzada no pas teatre litúrgic, ja que aquells que la realitzen són preveres, diaques i religiosos, no pas actors (ni joglars, hi afegiria jo). Greccio no és més que una representació, una encarnació del misteri de l’encarnació, valgui la redundància. Sant Francesc, home del seu temps i de la seva condició va fer ús del diccionari Català-Valencià-Balear que en la seva accepció 2 diu «acte de prendre cos o forma visible una cosa immaterial» i l’immaterial és totalment subjectiu, forma part de la nostra ideologia, formada per aquella màxima del «jo sóc jo i la meva circumstància». El bou i la mula poden ser, perfectament -i si no llegiu en Jan Grau– una al·legoria de Sant Josep i la Mare de Déu de la mateixa manera que va fer present a Jesús en el moment de la consagració, en l’eucaristia: «cos veritable que ens ha estat llegat, nascut de Maria, verge Immaculada».
I els pastors? Renoi! Que no n’hi havia, adorant el Santíssim Sagrament, de pastors a Greccio? Cap d’ells es va vestir a l’hebrea, ni cap d’ells es va posar la barretina, car no era propi del seu temps i el seu espai. Això també és l’encarnació, amics. De fet, el nostre pessebre, el més tradicional de tots, compta amb elements contemporanis dels nostres avantpassats. Què hi pinten, doncs, en un pessebre «La dona que renta / la vella que fila /i el brau caçador / que sempre vigila»? Sobretot tenint en compte que el caçador porta una escopeta. Oimés! Si el nen jesús va nàixer a Palestina, la molsa d’on la van treure? És més que evident que el pessebre social, del que en fa bandera Enric Benavent (i del que en som un fidel seguidor) no és més que la representació actual, del segle XXI, del misteri de l’encarnació. De mostrar, plàsticament, un fet immaterial. De la mateixa manera que cap dels pastors de Greccio es va vestir de forma demodé, arcaica ni arcaïtzant (i tan arcaica, si feia 1223 anys del fet), anaven normals, com tan normal és representar el mossèn sobre el ruquet i el barret de teula a les figures del XIX. Doncs el pessebre al caixer de la caixa, no és mostrar la misèria de Palestina, encara avui en guerra, i dels migrats a qui ningú vol acollir?
I doncs, el pessebre social no és un pessebre dels de tota la vida? Ai las, que ens tornem ximples!
