L’altre dia tornava a discutir amb un bon company si el que definia les nostres etiquetes musicals eren l’instrument. Jo deia que d’entrada que no, però que sí que és un element que pot ser important, tot i que no determinant. Vaja, que no per posar un instrument tradicional en un grup de pop estaríem parlant de folk; ni per tocar pop amb instruments tradicionals estaríem fent música tradicional ni folk (això ja m’ho discutireu més). Per mi hi ha moltes possibilitats dins les etiquetes folk i tradicional (“l’arrel” ja sabeu que no la compro) i no hi ha una sola recepta. Són diferents possibilitats.
Ara bé, venint de tocar un instrument i no un altre et determina una forma de pensar i veure tot aquest món. És diferent si vens de fer carrer i tocar el flabiol pel ball de bastons que si vens del violí, un instrument tan present en altres estils de música. El qüestionament de base és diferent. I que bé que així sigui, perquè si una cosa ens defineix al sector -i que critiquem als que venen del no res només per aprofitar-se d’un espai que està de moda- és que no han passat per eterns debats com els següents: un acordió simètric és un acordió diatònic o cromàtic? Una gralla amb canya de dolçaina… sí o no? 415 o 440? Grups de percussió per acompanyar bèsties de foc, tot s’hi val? Obrint Pas, per tenir una dolçaina, ja és “nostre”? Música tradicional feta només amb electrònica és tradicional? Podem acceptar un pandero -quadrat- tocat amb baqueta com música catalana? I un llarg etcètera que no es reclou només en debats instrumentals sinó amb molts altres aspectes com repertori, estètiques, funcionalitat, ballabilitat, barreges possibles i així anar fent. I sí, si una cosa ens defineix aquells músics de les músiques tradicionals és que debatem, discutim i ens preguntem moltes coses. Excepte… Excepte gran part dels grallers i gran part dels músics de cobla. Aquests tenen la sort de tenir un ofici viu on molts cops cal complir la funció sense plantejar-se gran cosa més. “Toquen i se’n van” que diuen alguns per criticar-los. Però aquí han vingut ells a posar-nos un debat constant a la cara.
La gralla és un instrument prou modern, tal com el concebem. En algunes zones va tenir una construcció i concepció de modernitat indispensable per a balls i per a lluïment virtuosístic. Igual que feien en altres contextos els músics de ball d’entorns rurals del Pirineu amb violins o acordions, les gralles feien i adoptaven els balls de moda. I sembla que no han deixat gairebé mai de fer-ho. Hi ha un moment per a cada cosa: tocar perquè el ball de cercolets sigui el que és, tocar matinades o un toc de castells, però després animar altres moments o complir la funció de fer un ball. Fer un ball vol dir moltes coses: ballar uns gèneres concrets o fer que la gent es mogui dins els ritmes de cada context.
Ja fa uns anys que a Vilafranca han explorat els diferents vessants del ball de gralles fins a arribar al punt d’explotar al màxim – i dut a l’extrem de la modernitat- el que és un ball de gralles per a un gran escenari de masses nocturn. Per Sant Fèlix, quan han acabat processons i balls més habituals, els grups de grallers (que solen ser 3 gralles i un timbal) es planten en el gros escenari, sonoritzats, i fan un concert exigent de versions de cançons de moda de diferents temps. Aquest model s’ha anat copiant i ha creat un espai de festa cada cop més habitual arreu del país. Diferents grups han explorat les possibilitats de la formació, reforçant-ne parts, com ampliant les percussions, una veu més o afegint alguns efectes electrònics, entre altres aspectes musicals però també escènics. Pots sentir-hi qualsevol cançó de l’estiu de les diferents generacions que ho integren, himnes de diversos temps i racons ideològics, moments de dibuixos animats, èxits catalans i forasters, etc. El resultat és que el públic ho reconeix i s’esbrava com en un grup de versions nocturn qualsevol, però al so dels instruments i formacions que ens venen donades de la funció tradicional i que un gran nombre de gent identifica com a identitari i propi, a la vegada que els continuen volent i sentint en tota la seva versatilitat: acompanyant el gegant amb el ball que toca, però també fent-los deixar-se anar quan tots els rituals de la festa s’han acomplert.
I bé, doncs, on posem el ball de gralles dins els nostres debats d’etiquetes? Em diverteix molt debatre-ho i no tinc cap única resposta. A nivell de funció, a nivell d’instruments, a nivell de formació… prou proper. A nivell de repertori? Bé, depèn de quin sigui el barem. Però com que la majoria de grallers -i timbalers- diria que no són músics d’etiqueta “tradicionals”, perquè el seu ofici existeix i es va adaptant i no s’han hagut de plantejar tantes coses… què els hi fa? La seva feina és i no ha de comunicar en si, ha de ser funcional, de qualitat i correcte. Siguin músics tradicionals o no, són músics d’ofici que saben complir en cada situació que els hi poses, reinventant-se sense deixar de ser. Podria haver parlat de la cobla i desenvolupar idees semblants per allà? Sí, però avui tocava parlar de gralles i timbals, ja que m’ha tocat escriure entre Sant Fèlix i Santa Tecla, passant per tots els sants amb festasses de setembre.
