La Quaresma no és el que era i la Setmana Santa molt menys. Expliquen que abans eren temps de silenci, els més grans recordareu que les cartelleres dels cinemes eren diferents, els carrers més quiets i els esdeveniments més dirigits cap a l’aspecte de l’austeritat que demana, culturalment, aquest temps. Per la major part de gent Setmana Santa és una petita parada per fer vacances, amb més expectatives i intencions que les que donen els dies de si. Però, tanmateix, no tothom és aliè als motius de ser en la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera. En aquesta societat, suposadament laica, ens quedem amb alguns elements que són significants per a la vida de la gent, que sovint no tenen el mateix sentit, perquè els falta el contrast, però malgrat tot continuen existint. Perquè, al cap i a la fi, seguim el calendari, i perquè molts pobles no es poden entendre tot l’any sense la construcció social que es genera aquests dies.
Setmana Santa -i Quaresma-, a les viles, pobles i comunitats que la viuen intensament amb tots els seus ets i uts, van fent tot un procés que moltes vegades m’ha ben encuriosit. Aquesta mena d’austeritat contrasta amb la intensitat d’uns rituals que ens transformen el cos i la percepció del que ens envolta. Olors, processons en dejú, silencis, cants a veus, espelmes, versos… i tot amb aquella explosió de la natura que es conté per ser celebrada. Recordo l’olor de farigola un divendres sant a l’alba i en dejú “la que es cull divendres sant fa olor tot l’any”, deien a la Ribera d’Ebre; el romaní florit embafant espais tancats a Còrsega; nits de vetlla pels misteris amb unes figures que de petita m’haurien fet més aviat por; veus d’homes cantant pels carrers foscos; sardines; passos caminant d’una forma molt pausada; sincretismes culturals andaluso-catalans; la mort com a fil conductor; Stabats; caps tapats; passions… Una cosa aparentment gens atractiva a la societat actual que es basa en superficialitat banal i amb una falsa felicitat continuada, però que, per aquells que hi entren, els captiva. Captiva més enllà de la religió cristiana, més com a religió festiva i humana, amb aquell vici generat col·lectivament que t’enganxa i se t’emporta.
Tant si has viscut a flor de pell aquestes maneres de viure la Setmana Santa com si no, arriba Pasqua. I amb Pasqua les caramelles. Les caramelles -o camalleres i altres variants- són l’explosió d’aquesta natura continguda que de cop esclata en forma de colors i cançons. És talment un globus ple de sorpreses que s’ha anat inflant i inflant que explota de cop. Aquells que fan caramelles se sumen als colors amb els estampats de flors i el vermell de les barretines per tal de cantar la primavera. És moment de relaxar-se, de fruir amb l’exuberància del menjar, de nou, sense reprimir-se. Són els ous i les botifarres, el vi dolç, la coca i les mones que ens avisaven des dels aparadors de les pastisseries des de feia dies i que ara surten al carrer a ser menjades i compartides a les diferents cases. I les caramelles. Les caramelles no són més que aquest florir de les persones després de l’hivern, celebrar els dies llargs, l’escalfor i els colors, a cada lloc amb les seves històries i formes de fer, entre joves o entre grans, amb l’entorn rural o directament al medi urbà.
De models de caramelles n’hi ha molts i, a l’haver sigut una cosa poc seleccionada pels cànons de la cultura catalana actual, fa que hi hagi molta varietat local: aquells que canten caramelles tenen identitats molt pròpies, locals i diverses. Alguns ho ballen, a certs entorns són els joves que transgredeixen, d’altres van amb petites colles que desprenen competitivitats, d’altres són gent gran, alguns aprofiten per fer sàtira amb corrandes, d’altres només et parlaran de flors i colors, alguns aniran amb diferents estris per tal de recollir diners, ous o viandes, amb músics o sense músics. Les cançons permeten dir que un cop més torna a ser primavera, que, malgrat tot, la natura floreix i que els humans som part d’aquest esclat i ho expressem de la forma més genuïna que tenim: cantant i ballant.
