En un estudi que vam publicar fa un parell d’anys, estudiàvem com un grup de diablesses de Mataró trencaven amb els rols i les formes de dominació masculina en l’espai públic. Vam arribar a la conclusió que el grup no partia d’una reivindicació feminista, però que almenys si no era la intenció inicial, acaba essent una conseqüència més o menys explícita de la seva mera existència.
En el cas de les associacions de puntaires de Catalunya, podríem fer el mateix exercici i plantejar-nos fins a quin punt no tenen un component feminista. Per diversos motius: la sororitat, l’apoderament de les dones i la reivindicació d’una pràctica cultural que és herència cultural de les dones. Això no vol dir que no hi participin alguns homes, però en són ben pocs.
Les dones han convertit les puntes de coixí no només en una pràctica cultural que han transmès entre generacions de dones, sinó que a més a més han anat actualitzant aquesta pràctica fins a convertir-la en una forma d’expressió artística que es fa mereixedora de trobades internacionals i exposicions, amb recreacions d’objectes quotidians o de luxe, amb reproduccions d’obres d’art pictòriques, o bé amb la creació de robes, vestits, bosses de mà, joies, etc. És a dir que una forma de producció artesanal que es remunta als segles XVII i XVIII ha esdevingut un art minuciós ple d’elegància i complexitat.
Si als segles passats havia estat una forma de treball femení supeditat, avui s’ha convertit en una manera de crear espais propis per a la sociabilitat, la trobada entre dones, la creació de llaços d’amistat i de suport. Moltes de les dones que hi participen estan jubilades. És a dir, que l’activitat de puntaire constitueix una forma d’oci (un oci productiu) que contribueix sens dubte al benestar personal i a allò que anomenem un envelliment actiu. Però no només això, sinó que en el context de la cultura popular a Catalunya, el moviment puntaire és un dels pocs (potser l’únic) que té un lideratge completament femení. Per tant, és també una forma d’associacionisme que apodera les dones. Per tant, la punta de coixí no només és una expressió de feminitat, sinó de feminisme, això sí, ben implícit.
