El Ministeri de Cultura està elaborant un Pla de Drets Culturals amb l’objectiu de promoure l’accés a la cultura a tots els col·lectius i perfils socials, corregint les desigualtats. En els darrers anys ciutats com Barcelona, o territoris com Catalunya, Navarra i altres han desenvolupat Plans de Drets Culturals. En aquests plans no es té mai en compte la llengua com un component de la cultura. De fet, en l’àmbit internacional tampoc no s’ha considerat la llengua com a part de la promoció dels drets culturals.
Tanmateix, d’una manera inesperada, el Ministeri de Cultura espanyol ha decidit que un dels eixos de treball d’aquest Pla de Drets Culturals que està elaborant sigui el de la diversitat lingüística. Els altres eixos de treball, d’acord amb aquesta filosofia de correcció de les desigualtats són: el desenvolupament local i l’acció comunitària, l’educació, la mediació, la igualtat de gènere, la diversitat ètnica, la discapacitat, la desigualtat, la cultura intergeneracional, la sostenibilitat, els drets digitals, l’impacte de la cultura i l’avaluació de polítiques culturals, l’adequació normativa i les bones pràctiques.
El plantejament d’aquest Pla té en compte qüestions que fins ara no s’havien incorporat en aquest tipus de plans, amb una mirada sistèmica que engloba molts aspectes de la cultura. És en aquest context que la diversitat lingüística es fa imprescindible, si es vol abordar la globalitat d’aspectes que tenen a veure amb la cultura. Però si ho pensem bé, la llengua forma part de la cultura d’una manera imprescindible, especialment si parlem de la literatura, el teatre, el cinema i tota la cultura digital i audiovisual, que és la que avui es desenvolupa d’una manera exponencial. Per això cal reconèixer el mèrit del Ministeri de Cultura en aquesta proposta pionera d’incorporar la llengua, la diversitat lingüística, com un eix de treball d’aquest Pla.
A l’Estat espanyol, un 41% de la població viu en un territori amb una llengua oficial diferent del castellà: basc, català, gallec i aranès. A més a més, cal tenir en compte que hi ha altres llengües que no són oficials: asturià, aragonès, fala o extremeny, portuguès (Extremadura), lleonès (Castella i Lleó), darija (Ceuta) i amazic (Melilla), romaní i caló (comunitat gitana). Aquestes llengües que no són oficials també tenen, òbviament, drets culturals, si prenem com a referència la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, aprovada per la conferència de Barcelona el 1996, amb el suport de la UNESCO.
La pregunta necessària és com es recollirà aquesta diversitat lingüística en el marc del Pla de Drets Culturals. De moment, un grup d’experts que he pogut coordinar ha elaborat un document de propostes que parteix de la màxima garantia per al desenvolupament cultural de totes les llengües territorials i patrimonials de l’Estat. Fins a quin punt això tindrà efectes concrets, per exemple, en la promoció de l’audiovisual o de les subvencions a la cultura, ho haurem de veure més endavant, quan el Ministeri aprovi la versió definitiva del Pla. I sobretot quan des de l’Estat es desenvolupin polítiques culturals que poden incidir en el desenvolupament de la diversitat lingüística. Una de les línies propositives que han plantejat els experts en la matèria lingüística és la necessitat d’impulsar una nova cultura (o ideologia) lingüística a l’Estat. Per tal de fer possible una política cultural que respecti la diversitat lingüística és imprescindible combatre la mentalitat monolingüe i monolítica contra aquesta diversitat que domina bona part de la societat espanyola castellanoparlant. Si no es canvia aquesta mentalitat, difícilment s’avançarà en la millora de la situació de les llengües a l’Estat espanyol, que no compleix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, malgrat haver-la signat. De moment, però, podem decidir que l’escepticisme no ens prengui el dret a l’esperança que les coses canviïn.
