Mentre estem pendents de la festivitat de la Mare de Déu d’Agost, el dia 15, que marca la meitat del mes de vacances per excel·lència, no ens pot passar per alt que el dia 16 és Sant Roc, festa major o petita festa major a diversos indrets de Catalunya: Barcelona, Arenys de Mar, Tarragona, Llançà, Tossa, Mont-roig del Camp, Alcanar i Ulldecona. A Sant Roc se li atribueix haver salvat els vilatans de diversos indrets de la pesta. És l’origen de la festa de la Plaça Nova de Barcelona, la més antiga de la ciutat, que el 1589 es va iniciar per agrair al Sant que ningú no hagués caigut malalt de pesta en aquell barri de la ciutat. Però també se li atribueix el mateix miracle per als habitants d’Arenys de Mar o d’Ulldecona.
A Arenys de Mar s’hi celebra des del 1607, any en què es diu que el Sant va alliberar aquesta població de la pesta. Tant la de Barcelona com la d’Arenys han estat proclamades festes patrimonials d’interès nacional perquè són festes d’una llarga tradició i d’un gran arrelament popular. En el cas de Barcelona, la celebració que fan de Sant Roc els veïns de la Plaça Nova té les característiques de totes les festes majors del nostre país: gegants, correfoc, cercavila (que substitueix la històrica processó), missa, etc. Amb els singulars “panellets de Sant Roc”, un dolç que és una mica galeta i una mica polvoró que es ven només aquests dies.
Pel que fa a Arenys de Mar, és la festa major petita. Una festa que ha anat incorporant moltes novetats en els darrers anys, com la cercavila nocturna de gegants o la Dansa d’Arenys. Però el que més m’ha interessat de la festa de Sant Roc d’Arenys és que hagin reviscolat la figura dels “macips” i els hagin convertit en un dels èxits més notables que he observat de rejoveniment de les tradicions de festa major. Segons el diccionari Català-Valencià-Balear, el mot de macip significa ‘servent’. Després passà a identificar el mosso, criat o aprenent en diferents oficis. En tot cas, la part baixa del poble, com es deia abans.
Però els macips també eren els solters, els que buscaven la parella per casar-se, especialment a les festes majors. A la costa de Llevant, segons l’Enciclopèdia Catalana, els macips eren els encarregats d’anar a buscar les dones per ballar i ruixaven els assistents amb almorratxes. Esdevingueren els organitzadors de les festes patronals.
El 2017, Bernat Salbanyà publicà un llibre que estudia aquesta tradició: Sant Roc, vot abans de vila. Una aproximació històrica a la festa major d’Arenys de Mar, amb l’ajut del Departament de Cultura de la Generalitat.
Avui els macips, organitzats en colla, juntament amb les macipes (incorporades des del 2005) i els macipets, constitueixen una generació de joves i infants que organitzen i animen la festa major petita d’Arenys de Mar. Vestits amb roba blanca i faixa vermella són ben visibles i recorren la població ruixant aigua a la gent amb les seves almorratxes, fetes de vidre i decorades amb l’alfàbrega que perfuma l’aigua. D’aquesta manera, la missa de vot de Sant Roc a Arenys de Mar omple l’església de Santa Maria amb nois i noies que prenen protagonisme també en els discursos que s’hi fan.
Fa pocs estius vaig tenir l’oportunitat de presenciar la celebració de la festivitat de Sant Roc a Venècia. L’espectacle era ben diferent i, als ulls d’una catalana avesada a les festes majors patronals de casa nostra, una experiència força xocant. Els representants de la confraria de San Rocco desfilaven entre l’Scuola Grande di San Rocco i la Chiesa di San Rocco. Els dos edificis es troben un al costat de l’altre, de manera que la processó fou força breu, però amb una gran solemnitat: els participants abillats amb robes tradicionals, les dones de negre i amb mantellina, els homes amb capa blanca i barret amb la insígnia de la creu de Sant Roc. Bisbes, capellans i confrares desfilaven sota un tendal vermell que feia de pal·li. Evidentment no hi havia cap persona relativament jove. De fet, formar part de la Scuola i participar en la processó és una marca de prestigi social que no tothom es pot permetre.
El contrast amb la festa d’Arenys, o la de Barcelona, és enorme. I dona compte de la capacitat que té el nostre folklore de reinterpretar-se, reinventar-se i revitalitzar-se per tal que continuï essent, tal com diu la nostra definició, popular i alhora tradicional. La tradició és la traducció de la memòria del passat al nostre present, amb la formalització d’una sèrie de pràctiques o rituals públics, que simbolitzen el lligam de la comunitat amb una història pròpia, singular. És la manera de construir un “nosaltres”. Que sigui popular i no excloent és una de les característiques importants de la festa a casa nostra (malgrat que en molts casos hi ha numerus clausus per poder formar part d’una colla específica de les festes locals). Que la joventut hi prengui part és, doncs, la manera d’assegurar la continuïtat de la tradició, i alhora la seva actualització.
