Fer música i soroll al carrer és una forma d’ocupar-lo i fer-lo nostre. La gent que heu viscut el franquisme ho teniu molt clar; als més joves, de vegades, ens ho heu de recordar. Que la gralla hagi sigut l’instrument de festa que va triomfar en aquella era de les noves festes majors i gegants de barri, no és en va. Que els grups de percussió moguin tanta gent i siguin element de conflicte, tampoc. I que els trabucaires siguin odiats… tampoc, tampoc. Ocupar el carrer és una de les atraccions d’aquell qui vol fer festa i, no hem d’oblidar, la consciència de saber-nos-el nostre. Òbviament, hi ha uns codis, no tot val a cada lloc ni a cada moment. Conèixer-los, saber-los, entendre’ls i mimetitzar-s’hi vol dir ser part d’allò que passa. Però cal recordar que el carrer és de la gent i no del poder que pretén manar. És per tal raó que no puc compartir la idea d’aïllar-se i relegar allò que és teu a qui no toca. Les suposadament “festes alternatives” d’arreu acaben automarginant-se, veient-se incapaces d’articular-se en la festa i reivindicar el que és seu. I això, als poders, els va bé: “menys gent crítica a plaça, ves!”. Però no, no vull ocupar el terreny d’en Nil Rider, a qui li pertoca directament parlar de festa, sinó que vull reflexionar amb vosaltres sobre l’ocupació sonora del carrer.
En diferents concerts, i aquest agost ha coincidit amb molta freqüència, ajuntaments i ens organitzatius, s’han trobat amb la pluja a casa (bé, ja era hora que plogués periòdicament). Tot i les previsions meteorològiques i les diferents trucades prèvies de “teniu lloc alternatiu, si plou?”, contractes signats o no, la resposta sempre era “no, no disposem de cap lloc alternatiu”. A últim moment quan realment tot l’escenari era xop i no s’hi podia ni provar so, en aquell moment apareixien les alternatives “la sala”, “el teatre”, “el vestíbul de la fàbrica museïtzada”, etc. Tan difícil hauria estat tenir el “pla B” previst, per si un cas? Això és el que et diu la practicitat i el pensament de treballador. Però no, quan pensava en això no havia sabut interpretar la part emocional. No et deien “no disposem de cap lloc alternatiu”, sinó que “no contemplem un lloc alternatiu; el ball serà a la plaça, o no serà”. El lloc és important i el carrer comporta dir moltes coses públicament, hi hagi interès polític al darrere o no. Tancar-se és amagar-se, silenciar-ho a qui no hi sigui volgudament present. D’alguna manera és treure el sentit més comú de la paraula “popular”, un per a tothom. Perquè els teatres, per molt oberts i sense entrada que siguin ens remeten a les entrades, al privilegi de poder-hi entrar. En cas de pluja, anar al teatre és una petita batalla perduda: hi anirà només qui realment vol ser-hi i se n’hagi assabentat. No hi haurà veïns molestos -a priori-, ni passavolants, ni terrasses de bar fent l’agost.
El país bull amb festes majors de tot tipus, i bullirà els propers dies a algunes de les grans capitals. Les ordenances pacten normes, algunes tenen a veure amb el soroll. A Gràcia ja fa uns anys, es van inventar la nit tranquil·la, per posar una parèntesi sonor. Tanmateix, a diferència de petits poblets de la nostra ruralitat on hi pot haver música fins que es faci de dia, a ciutat hi ha hores per plegar de fer so al carrer. A Barcelona, si se t’acudís seguir tocant un instrument directament se t’enduria el minicotxe de la ruixa, amb què van per tots els carrers posant fi als que no han vist l’hora, o no l’han volguda veure. Els límits són necessaris, diuen. Potser sí. Si no, quan pots gaudir de l’excepció?
De vegades, també és important saber callar, perquè l’altre pugui ser. Potser, de fet, hi ha tant soroll, tanta música, tant so, que ja no sabem com fer-nos-el nostre, festivament. Però al final, encara ho sabem trobar. I sabem trobar els codis per sorprendre, per marcar que és festa i dir “som aquí”. Talment com passa a les manifestacions, on tot i el soroll que desdibuixa tot clam, acabem trobant el so punyent amb el qual volem identificar-nos i, simplement, ser. Fer música al carrer, sigui com sigui, és un poder en mans de qui el sona.
