Cantar amb altra gent és revolucionari. Cantar és una forma de relacionar-nos, de prendre partit, de ser i generar identitats i vincular-nos-hi. Cantar plegats és un acte contra la solitud a favor de l’activitat col·lectiva. És una forma d’estar i una manera de fer festa. “Qui canta els seus mals espanta” i “poble que canta mai no mor” i aquesta tardor sembla una explosió de vies de canalització d’aquesta necessitat. Han sorgit moltes noves propostes que convoquen la gent a cantar a diferents pobles, barris i ciutats del país. Molta gent, amb el Festival Càntut per bandera i paradigma. Però anem per parts perquè sembla que descobrim la sopa d’all, i òbviament tot ve d’un llarg camí.
El dissabte 25 d’octubre es va fer un homenatge a Ramon Manent a l’Escala. Per a l’homenatge, a més a més d’ell, s’hi van aplegar molts dels que han cantat gràcies a ell, però també molts dels companys d’ofici que, o bé han fet cantar o bé han sigut referents i models aportant repertori i fent de les cançons una eina de construcció massiva. Ramon Gual, Jaume Arnella, Arturo Gaya, Marcel Casellas, l’excusat Jaume Ayats i un seguit de grups i gent que han cantat, canten i fan cantar. Si alguna cosa tenien en comú tota aquella gent, a més de l’estima a Ramon Manent, era la bandera de creure que les cançons no són només una música i una lletra. Les cançons són de la gent que ens les ha transmès, que les canta, que les escolta. Cada cançó té moltes vides a darrere, moltes emocions individuals i col·lectives. I cantar cançons tradicionals té un poder que apel·la a tot això amb molta força, perquè la transmissió oral és gairebé una cosa màgica avui en dia, un petit miracle d’un coneixement viu que ha passat de persona a persona. Amb les cançons podem créixer, reivindicar, emocionar, sentir-nos part d’un grup, transitar moments difícils, dir adeu, estimar-nos, fer festa, enfadar-nos, enamorar-nos, recordar moments i persones o celebrar el present i la projecció de vida.
Hi ha hagut moltes iniciatives per cantar i fer cantar. És clar que sempre s’ha cantat en molts entorns com certs aplecs, esplais i caus, trobades d’amics i festes vàries tota la vida. I clar que es canta a moltes corals. Però parlo de cantar junts cançons que sapiguem, amb els mínims suports instrumentals i tècnics, els mínims cançoners, però també amb cançons que ens vinculen a la nostra tradició i identitat. Els dinars de cantadors promoguts per Ramon Manent han sigut un precedent indiscutible per a moltes de les trobades que fem i hem fet. Amb elles i també, les trobades de cantadors al Solc, el Cantabisaura, La Taverna de Nadal del CAT i algunes altres tavernes liderades amb aquesta finalitat com les que ens feien en Jordi Fàbregas i en Jaume Arnella, Dimarts al Llar a Amposta, Les Encantades del CAT promogudes per Xavi Rota, la Cantera a l’antic bar occitanista Jan Petit, Cantem a la Fata els dimecres a l’Ampolla, Dijous Cantem a Tortosa, el Tradicant de Banyoles, Escornafolk a Vilanova d’Escornalbou, Cant a la Llar a Amposta… més modernament tot el moviment al voltant del Càntut, les cantades de l’Ateneu de l’Alt d’Urgell amb en Pep Lizandra, el Sopar de Cantadors i Cantadores a Sant Joan de Mallorca -de Mallorca Literària-, els molt autogestionats del Cantdinar, el dinar de la Festa de les Trementinaires a la Vall de la Vansa, Avui Cantem a Granollers o Sabadell, la gent que fa cantar en Joan Baró a Lleida o, molt recentment, ja les noves iniciatives que han fet esclatar el moviment com la Cantera d’Esplugues o Les Encantades d’Olesa.
Relacionades amb aquestes dues, estan naixent cada dia iniciatives com Decantada de Sant Cugat del Vallès, la Cantimplora a Sant Andreu del Palomar, Cantera Forastera a Sant Just Desvern i Sant Boi de Llobregat, o les imminents Me’n canta de Mataró o a l’Arboç. Aquestes iniciatives tenen caràcters propis cada una però tenen parts en comú. Sobretot cal destacar que són autogestionades. Moltes d’elles combinen la recerca per un repertori local propi i així reivindicar la identitat i proporcionar un coneixement (gran exemple d’aquesta manera de treballar és la Cantera d’Esplugues) amb una proposta festiva en què es menja i es beu. Aquestes noves trobades que van sorgint per moments solen ser al vespre i tenen uns dinamitzadors contractats que acostumen a ser una parella de músics cantadors habituats. Aquests proposen cançons conegudes -i no tant-, en les quals es promociona la participació de tots els assistents cantant. Aquest és un model molt motivat pel Càntut, però aquest no seria possible sense tot el pòsit generat anteriorment i moltes altres iniciatives on caldria un treball exhaustiu per reunir-les totes (és obvi que no ho he fet ara i aquí i en falten moltes). Ara ve el Càntut, el festival que s’ha tornat pelegrinatge per a totes aquestes noves maneres de vincular-nos a cantar tot estant de festa, tot i que no forma part del mateix model organitzatiu. El Càntut és un festival professional fet a Cassà vinculat a la cançó però on té diferents moments per cantar al voltant d’una taula. Doncs bé, per a aquestes propostes cal destacar que les entrades foren exhaurides al cap de cinc minuts de posar-les a la venda.
És un fenomen que creix, molt semblant al que ha anat passant dècades anteriors amb el ball folk. Imagino que aviat es voldrà fer una agenda i coordinar-ho, i potser aleshores fer-ne una mena de coordinadora. Però espero que no. Perquè la gràcia està en la diversitat de contingut i de forma de fer i que, quan vagis a Sant Cugat, sigui diferent que quan ho facis a Mataró. El que queda clar és que hi ha necessitat de cantar, de viure la música participativament, de trobar-se la gent fent alguna cosa que ens faci sentir més humans, més persones. En un món de consumisme, de coses fugaces, ens cal seure en una taula, escoltar-nos però poder obrir la boca, mirar-nos als ulls, cantar i sentir-nos tots, finalment, una mica més vius.
