Amb el temps, i una canya, anem pescant les intencions de l’statu quo. No fa pas gaires dies, en una diada castellera que jo mirava per la tele, fresc a casa, sentia com explicaven un estudi de la URV en relació amb el canvi climàtic i els castells. I fa un parell de diumenges, per Sant Cristòfol a Premià, vàrem veure algunes lipotímies, cosa que va fer enrarir la diada castellera d’una forma quasi mai vista. Si es pogués parlar sense embuts podríem dir que va ser una merienda de negros, però com que no podem, no ho direm pas. És ben cert que l’augment de les temperatures fruit del canvi climàtic ens està fent replantejar molts aspectes de la nostra vida, però sobretot el que més ho fa és el capitalisme, les vacances pagades i el fals concepte d’estat del benestar i vida contemporània. I m’explico.
Si bé hem avançat molt en drets laborals, hem retrocedit força en drets comunitaris (que no socials, tot i que estan baixant força, també). Fer un sopar popular al carrer és complicadíssim, cal demanar instància i un munt de burocràcia que, si és complexa per una entitat, imagineu-vos per un seguit de veïns que no estan associats. I no només això, el senderi el perdem quan per la revetlla de Sant Joan renunciem a la foguera perquè “està prohibida” o perquè l’autorització municipal responent a la respectiva instància entrada en dia i forma, no ha arribat a temps. Ai las! La Festa Major de Badalona, per posar un cas triat a l’atzar, de la que enguany celebra el 575è aniversari de la seva primera menció documental (elis-elis) està en perill d’extinció des de mitjan segle XX quan, entre uns i altres la varen mig-eutanasiar (diverses vegades) amb l’excusa de les vacances. Que el món canvia és cert, molt cert, però el patrimoni immaterial és la brasa que sempre es manté. La festa i la cultura popular en general són el caliu de la llar.
Tornant a l’escalforeta i la calor… Fa anys que pugen les temperatures, però canviaríem la diada de Sant Fèlix carregant-nos el ritual de la festa? I a Valls, on hi ha dos bàndols actius en la dinamització cultural, que faríem? De fet, el seguici ja fa la sortida d’ofici quan aquest no ha acabat per molestar el mínim possible els Xiquets (no fos cas que algú s’enfadés); quin problema hi hauria en fer-la al vespre. Millor no donem idees. Tot i això, la nostra societat individualista i insolidària -fins al límit més limítrof- se’ns fa relativament fàcil d’entendre la “gegantomania fal·lèrica”, o la “castellomania fal·lèrica”, si bé que els castells fa anys que es consideren un deport dels més competitius i poc competents. La calor fa que en festes com la de Gràcia, alguns elements festius portin un ventilador dins la carcassa de cartó-pedra “perquè hi fa molta calor, el 15 d’agost, a Gràcia”. Sí, podem parlar d’una “graciencomania fal·lèrica”, també. Tot i això, de la mateixa manera que a Gràcia mantenen el seguici per la Festa Major amb la calor, perquè forma part de la seva identitat. Hi ha nombroses imatges d’actuacions castelleres amb gent amb paraigües (pel Sol) a plaça, potser el problema és que comencem a no cabre-hi, a les places… els xiquets, minyons, nens i castellers, sempre han anat a bat de sol. Es pot canviar, i tant! També podríem posar el públic en unes grades, venent localitats i amb un servei de begudes ben fresquetes. Oi que diríeu que em bec el senderi? Doncs aclarit.
