Ja fa uns dies que el govern de la Generalitat de Catalunya anunciava la declaració com a Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN) un conjunt de cinc elements del patrimoni festiu nostrat.
Una declaració que suposa, per primera vegada, l’entrada d’aquests elements a la llista de màxima protecció legal del nostre patrimoni. On fins ara només trobàvem quadres, pintures, retaules, capelles, ermites…
Declaració que també ens pot posar en dubte allò del patrimoni cultural immaterial, fent una declaració de béns culturals no immaterials com a elements centrals d’una festa, celebració o tradició. Això són figues d’un altre paner i en aquest article no volem entrar o crear aquest debat, que s’ha de fer en un altre lloc.
Tampoc ens afanyarem a proposar més peces per ser BCIN, que també és feina d’altra gent i responsabilitat d’uns altres.
Però sí que volem i podem fer alguna pinzellada a elements del patrimoni tradicional i festiu que tenen un caràcter, llegat o petjada més artística que altres.
Com a camptarragoní o persona tarragonitzada de naixement sempre m’ha fascinat l’ús –sí ús– del foc en les nostres festes. Per exemple un botó, la vila de Santa Coloma de Queralt –l’última o la primera de la demarcació de Tarragona, segons si vas o vens– realitza castell de focs des dels anys trenta i actes de foc amb diables o dimonis des dels anys 70 del segle XX. Tot i que hi ha documentació d’espectacles pirotècnics ja al segle XVII amb els Queralt i les seves coses.
Però el foc pot ser art?
Òbviament que sí, com va demostrar aquella exposició al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí amb obres de Joan Miró i el bon jan de Palau Farré.
També allò que ens protegeix del foc, però no només als bombers sinó als diables. A Vilanova i la Geltrú –que tenen bon gust– ja van demostrar-ho amb la roba decorada per Enric C. Ricard o Armand Cardona Torrandell.
També a Tarragona, tornem al Camp, els últims vestits dels diables de Tarragona tenen la firma d’Edu Polo. Com veiem, doncs, podem tenir art sota el foc i que no sigui BCIN.
Però recordes, estimat lector que fa poc temps vam votar? Doncs encara fa menys dies, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya disposa d’una nova consellera. Sònia Hernández (Barcelona, 1968) s’incorpora al capdavant de la conselleria –una mica més prima amb la creació del Departament de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya–.
Ocupant de la Direcció General de Patrimoni Cultural, formada com a historiadora de l’art i museòloga, tinc l’esperança que Hernández aconsegueixi el 2% del pressupost per Cultura, però també aposti fermament pel Patrimoni Cultural nostre. No només el material, òbviament sinó també per tot el gran univers de Patrimoni –així en majúscules– que guarda Catalunya. Ja que en aquest mandat, suposem, serà el moment d’aprovació de la nova llei del Patrimoni Cultural.
Sembla un repte, i realment ho és.
Esperem que tot arribi a bon port.
Sort i encerts a la nova consellera.
