Tots sabem, perfectament, que vivim en un món globalitzat, submergit en un procés de desnaturalització i uniformització cultural. Per això, la festa, la cultura popular i el patrimoni immaterial (i noteu que ho separo conscientment) són indispensables per a la identitat cultural. Ara fa poc parlàvem dels Béns Culturals Immaterials d’Interès Local i els Béns Culturals Immaterials d’Interès Nacional, i de les proteccions que no són Festes Patrimonials d’Interès Nacional o els Elements Patrimonials d’Interès Nacional, ni tan sols elements catalogats; cada consideració amb la seva protecció. I la seva consideració social, evidentment. Ara bé, i sempre giravoltant sobre el mateix, quines són les condicions perquè el patrimoni immaterial sigui reconegut com una part fonamental del nostre llegat, com allò què és, i no només una curiositat del passat? En definitiva, i portant-ho tot a l’extrem: que ens legitima com a consideració del passat, la consideració d’originalitat, entesa com a una qüestió única, autèntica, i preservada de qualsevol manipulació, o la qüestió de la veracitat, que va una mica més enllà, en conservar el llegat, conscient amb la nostra realitat i vigilant -com sempre- que “el llegir no ens faci perdre l’escriure”. Volem un patrimoni fet -i em perdonareu l’expressió totalment fora de lloc- de “mujeres barbudes”.
Per això soc crític amb la UNESCO i la seva convenció per la salvaguarda del PCI, perquè habitualment pel que fa al contingut festiu i ritualístic és un museu de les rareses. És ben cert que la Patum és una forma genuïna, berguedana, històrica i important d’una manera molt pròpia de viure el Corpus, sí, però manoi! és que n’hi ha moltíssimes altres, que, també són genuïnes, històriques i importants que encara mantenen la totalitat del ritual. I penso en el Sexenni, que conserva molts dels entremesos sobre els quals hem llegit i rellegit, amb un desplegament estètic sensacional i una vivència única vinculada, sí, al pas de la història: jo sóc, perquè van ser, i sereu pel que hem estat. I Déu me’n guard, que el Sexenni de Morella (que es fa en honor a la Mare de Déu de Vallivana) fos declarat res de res, que suposaria moltíssima més gent als Ports cada sis anys. I no fa pas massa, encara llegia unes ratlles sobre el Sant Ponç de Riudarenes, on el desplegament sensorial i sentimental, també és aquest: ser pel que som, i pel que serem. Una mica el que es desprèn de la Santa Espina, si em permeteu que em posi romàntic.
En un món on les grans narratives històriques sovint invisibilitzen les petites històries, les pràctiques immaterials ens donen la possibilitat de resistir. I aquesta resistència no és només a les pressions de la modernitat, sinó també a la tendència a presentar la història com una successió lineal i unidireccional, com si només existissin certs moments històrics reconeguts per unes elits. El patrimoni immaterial posa en relleu el caràcter plural de la història, la qual no es defineix només per grans esdeveniments, sinó també per les petites accions diàries que, en conjunt, conformen una identitat.
El problema principal, doncs, és el relat. Com es legitima històricament aquesta evolució? En la capacitat d’aquest patrimoni per connectar amb les persones. El patrimoni immaterial, malgrat que ho sembli, no és una construcció artificiosa, sinó una forma de considerar allò que ha estat sempre deixat de banda: la suma d’infinits moments que impedeixen que la comunitat s’esvaeixi. La incorporació del patrimoni immaterial a la història no és només una qüestió de preservació, sinó una de creació i de resistència. El patrimoni immaterial ens interpel·la com a individus i com a societat, ens desafia a ser conscients de les nostres pròpies arrels i a entendre com aquestes es poden projectar cap al futur. Perquè, al cap i a la fi, no és la història oficial la que dóna sentit a la nostra identitat, sinó la manera com, dia a dia, construïm una història que ens representa, ens parla i ens connecta amb allò que som. El patrimoni immaterial no només ens recorda qui érem, sinó qui som i qui volem ser. No és ser autèntic, sinó el ser verídic.
