La reivindicació des del punt de vista de la dona trabucaire implica la visibilització i l’empoderament de les dones en un context històric on, tradicionalment, es va associar l’activitat guerrillera i la resistència a l’autoritat principalment amb els homes. La figura de la dona trabucaire, tot i ser més minoritària i sovint oblidadament representada, té un valor simbòlic profund en la lluita per la igualtat i per trencar els estereotips de gènere.
La reivindicació històrica de les dones trabucaires és un aspecte fonamental per comprendre el paper de les dones en els conflictes armats i la resistència a l’opressió, especialment en els moments convulsos de la història com les guerres carlines i altres revoltes del segle XIX a Catalunya i a altres parts de l’Estat espanyol.
Aquestes dones, sovint invisibilitzades per la història oficial, van desafiar els rols de gènere tradicionals i van prendre part activa en les lluites, un fet que no només reflecteix la seva valentia i determinació, sinó també la seva implicació en la construcció de la història col·lectiva del país.
Les dones trabucaires, com les seves contrapartides masculines, van formar part de la guerrilla, un moviment de resistència a l’autoritat central, i sovint s’unien a les forces carlines, que defensaven una alternativa monàrquica al sistema liberal i centralista imposat per les autoritats de Madrid.
En aquest context, les dones no només van participar com a auxiliars, sinó que moltes van agafar les armes per lluitar al costat dels homes. Podien ser combatents actives, amb trabucs en mà, un símbol de la resistència popular, però també van exercir funcions com a espies, missatgeres i organitzadores en les comunitats, convertint-se en peces clau per al funcionament de les xarxes de resistència local.
Tot i que les dones no formaven la majoria dins d’aquests moviments armats, les poques que ho feien eren vistes com a símbols de la força popular i la determinació femenina. La seva presència en la guerra i en les guerres de guerrilles no era simplement una qüestió de supervivència, sinó també una manera de reivindicar els seus drets i el seu paper en la defensa dels seus ideals, el seu territori i les seves comunitats.
De fet, algunes dones, com Maria de la Roca, coneguda com “la dona del trabuc”, van adquirir una gran notorietat en les llegendes i en la història local, com a referents d’una resistència que trencava amb les convencions de la seva època. La seva implicació en la guerra i en les guerres de guerrilla també va posar de manifest una dimensió de la seva vida social que sovint es passava per alt: la seva capacitat de mobilització, d’acció política i de defensa del seu territori.
Les dones trabucaires eren també portadores de valors com la solidaritat, el suport mutu i la determinació per lluitar pels drets de la seva gent, pel seu poble i, en molts casos, pel seu dret a l’autodeterminació davant l’opressió externa.
Aquesta reivindicació històrica és crucial per entendre que les dones, malgrat les dificultats i els obstacles socials que tenien, van exercir un paper fonamental en moments clau de la història de Catalunya i d’Espanya. No només van lluitar al costat dels homes, sinó que també van ser agents actives de canvi, trencant amb els estereotips i les limitacions imposades pel sistema patriarcal.
Recuperar la seva memòria i reconèixer la seva importància és una tasca necessària per garantir una visió més completa de la història, on les dones no siguin només subjectes passius o auxiliars de les grans batalles, sinó protagonistes a part de ple dret.
Per això, reivindicar les dones trabucaires no només té un component històric, sinó també una càrrega de responsabilitat en el moment present. A través de la recuperació de les seves figures i de les seves accions, es pot construir una narració més justa i equitativa, que reconegui el paper de les dones en la resistència, en la lluita per la llibertat i en la creació d’un nou paradigma en què les veus femenines es facin escoltar i se’ls doni el lloc que es mereixen dins de la història col·lectiva.
Maria de la Roca, “La dona del trabuc”
Maria de la Roca, coneguda com “la dona del trabuc”, és una figura mítica i popular dins de la història de Catalunya, associada a les guerres carlines i a la resistència contra l’autoritat central durant el segle XIX. Tot i que la seva figura és en part llegendària i no existeix una documentació extensa i detallada que la respongui, la seva història ha estat recollida en la tradició oral i en les llegendes populars, on es destaca el seu paper com a dona valenta i rebel en un context bèl·lic i social molt difícil per a les dones.
Orígens i implicació a la guerra carlina
Maria de la Roca va ser una dona del camp, originària de les terres de Girona, en una època marcada per la divisió política i social de les guerres carlines, que van tenir lloc a la península Ibèrica entre 1833 i 1876. Les guerres carlines van enfrontar els seguidors de la reina Isabel II (liberals) i els que donaven suport al pretendent Carles Maria Isidre (carlistes), qui volia imposar-se com a rei.
Durant aquestes guerres, molts homes i dones, principalment a les zones rurals i de muntanya, es van unir a les forces carlistes en una lluita per la preservació dels valors tradicionals, incloent-hi la religió catòlica i els costums locals, que consideraven amenaçats per les forces liberalistes. Maria de la Roca, com altres dones de l’època, es va veure implicada en aquest conflicte, sovint per defensar el seu territori i la seva família.
“La dona del trabuc”
Maria va ser coneguda per la seva participació activa en la resistència carlista, sent una de les poques dones que va combatre directament en el front. La llegenda diu que va lluitar al costat dels homes, armada amb un trabuc, que era una arma de foc utilitzada a les guerres carlines i molt simbòlica per a les guerres de guerrilla. La seva imatge amb el trabuc ha quedat associada a la de la dona valenta, que es desafiava les convencions socials de l’època.
Els detalls sobre les seves accions concretes varien segons les fonts, però en general, Maria de la Roca és vista com una figura que va desafiar els rols tradicionals de gènere. Mentre que la majoria de les dones de l’època eren relegades a tasques domèstiques o de suport logístic, ella va destacar per la seva acció directa en la guerra, el que la va convertir en una figura de respecte i admiració entre els seus companys de lluita.
Llegenda i simbolisme
Tot i que els documents històrics concrets sobre la vida de Maria de la Roca són escassos, la seva figura ha estat mitificada i popularitzada com un símbol de resistència, de valentia i de transgressió dels rols femenins tradicionals. Les llegendes que l’envolten la presenten com una dona que, després de la mort o desaparició del seu marit o altres membres de la seva família, es va decidir a agafar el trabuc i lluitar per la causa carlista, amb el mateix valor que els homes al seu voltant.
Aquest tipus de llegendes, que en molts casos poden ser fruit de la imaginació popular, reflecteixen la necessitat de dotar les figures femenines d’agència, de donar veu a aquelles dones que van desafiar l’òbvia subordinació social i política de les dones de l’època. En aquest sentit, Maria de la Roca és més que una simple guerrillera; és també un símbol de resistència contra l’opressió i de la capacitat de les dones per ocupar un paper destacat en la història, tot i que sovint se’ls ha negat.
Recuperació de la memòria històrica
Avui en dia, la figura de Maria de la Roca continua viva en el record col·lectiu de les comarques de Girona, especialment en les poblacions rurals on les guerres carlines van tenir una gran repercussió. La seva història és un exemple clar de com les dones, malgrat les dificultats i limitacions imposades per la seva condició social i de gènere, van poder jugar un paper fonamental en les grans conteses històriques. La seva figura és també un element en la lluita per recuperar la memòria històrica de les dones que han quedat en l’ombra de la història oficial, però que van tenir una influència determinant en els esdeveniments de la seva època.
En resum, Maria de la Roca, “la dona del trabuc”, és una de les figures més emblemàtiques de les dones que van desafiar els rols de gènere tradicionals en un moment de guerra i conflicte, i la seva memòria continua sent un símbol de resistència i valentia femenina, tot i que els detalls concrets sobre la seva vida han quedat en gran part en l’àmbit de la llegenda.
Altres dones trabucaires
Les dones trabucaires van ser figures importants en les guerres carlines, encara que la seva història sovint ha quedat en segon pla. A més de Maria de la Roca, coneguda com “la dona del trabuc”, hi va haver altres dones que van prendre part activa en els conflictes carlistes, sigui com a combatents, auxiliars o líders en les seves poblacions. Algunes d’aquestes dones són més conegudes a nivell local, però en molts casos la informació sobre elles és fragmentada o es fonamenta en llegendes populars.
Van tenir un paper destacat durant les guerres carlines:
- Carme de la Riba: Carme de la Riba va ser una altra dona coneguda pel seu paper durant les guerres carlines a la zona de la Garrotxa (Girona). Va combatre al costat dels carlistes i va ser una figura respectada pels seus companys de lluita. Com moltes altres dones de l’època, es va incorporar a la guerra per defensar els seus ideals.
- Josefa Llorenç: va ser una dona carlina de la zona de la Costa Brava que es va unir a les tropes carlistes en la segona guerra carlina (1846-1849). Segons la llegenda, va prendre les armes per defensar la causa carlista després de la mort del seu marit i va ser coneguda per la seva valentia i determinació en el camp de batalla.
- Antònia Sintes: coneguda per la seva implicació a la guerra carlina a la comarca de l’Empordà, va ser una altra dona que es va sumar a la causa carlista. Va lluitar al costat de les tropes, tot i que el seu paper ha estat més difús en la documentació històrica, quedant sovint relegat a les llegendes locals.
- Dolors de la Carra: una dona que es va convertir en una líder carlista en la zona del Berguedà. Va ser coneguda per la seva capacitat per organitzar els defensors de la causa carlista i per la seva determinació per mantenir la resistència viva en temps difícils.
- Maria Canyelles: Una altra dona que, segons algunes fonts, va tenir un paper rellevant en les lluites de guerrilla a la zona de les comarques de l’interior de Catalunya, actuant com a informadora i participant en accions de sabotatge contra l’exèrcit liberal.
Les figures de les dones trabucaires sovint es troben envoltades de mites i llegendes, i la documentació històrica que les recull no sempre és precisa. Les dones van ser una part fonamental de la xarxa de suport i resistència que va envoltar els carlistes, no només com a guerrilleres, sinó també com a informadores, cuineres, sanitàries i organitzadores dels campaments. Tot i que algunes d’aquestes dones van lluitar al front, moltes altres van contribuir de manera més discreta, però no menys important, a la causa carlista. La seva història, en molts casos, ha estat menystinguda o ignorada, i la seva recuperació és fonamental per a una comprensió més completa de la resistència carlista.
Imatges de la dona en època Carlista
Trobar imatges autèntiques del segle XIX que mostrin carlistes amb dones és força complicat, ja que, en general, les representacions visuals de la guerra carlina sovint es van centrar en els homes combatents.
A l’època, els gravats i les il·lustracions de la guerra carlina eren mitjans comuns per difondre imatges del conflicte, però les dones en general eren representades en papers més passius o com a víctimes de la guerra, i no tant com a combatents actives. Per això, és relativament rar veure una dona en aquestes representacions amb un rol militant com el de les dones trabucaires.
Una bona font d’investigació pot ser el Museu de la Guerra Carlina d’Estella (Navarra) o altres museus regionals relacionats amb aquest període.
