«Al cel brillaven milers d’estrelles» és el primer vers de Les Caramelles, una de les cançons més reconegudes de la Núria Feliu. Més que amb el títol, la peça té a veure amb l’activitat tradicional de la Pasqua. No és pas una cançó religiosa, ni de gormanderia, ni tan sols amorosa (tot i que sí, amb el seu to picaresc, parla d’amor). Tot i això, pel seu tarannà descriptiu de la festa -alhora que pel seu to entremaliat- s’ha fet una de les més reconegudes en moltes de les cantades de caramelles d’aquesta Pasqua; és el poder que tenen els cuplets: enginyosos, a vegades maliciosos, sempre populars.
He escrit «cantades de caramelles», i què vol dir això? La Josefina Roma ho respon en un dels llibres que cal comprar aquest sant Jordi: La memòria dels catalans. Una obra magna, dirigida per Borja de Riquer (a qui jo vaig conèixer ara fa deu anys mentre estudiava a la UAB) i que pretén ser això, una memòria de molts aspectes de la nostra cultura i la nostra història compartida. I bé, que no són els estels el ferm record dels nostres avantpassats?
Quan durant el Tridu Pasqual veiem els armats agenollar-se davant el santíssim, pensem que l’escena no és verídica: «quins romans s’agenollarien davant d’aquell que qüestiona la seva societat?» Si heu vist Ben-Hur, no cal ni dir que la del Charlton Heston, sabeu de què us parlo. Però cal no oblidar que la presència dels armats en les professons obeeix a una lectura eminentment cristiana, i que aquells què ho feren, formaven part d’un tramat religiós i confessional. És lògic, doncs, que restin les pràctiques antigues en les expressions més populars. Els romans, manaies, estaferms o armats no són una reconstrucció històrica, sinó que són una construcció simbòlica. Perquè, malgrat algunes visions postmodernes, derrotistes i –perquè no– egòlatres, el que fem, en mantenir viva una tradició no és una recreació del passat ni una remembrança, sinó una manifestació social contemporània.
És que la cultura popular no viu en els museus ni en les vitrines; viu en els carrers, en les places, en les veus que canten, en els passos que desfilen i en les mans que s’apleguen per cuinar bacallà un Divendres Sant. El so de les matraques, el cant greu i corprenedor del Miserere (sí, encara en llatí!), el pas lent, les llums tènues formen part d’un paisatge cultural que tenim inscrit en l’ADN. I que es veu complementat amb les alegres campanes (potser algú encara sent algun tret durant la vetlla pasqual) i la mona, amb els seus ous, bé durs o bé de xocolata (qüestió de gustos). Cada detall té el seu lloc, la seva música pròpia, el seu temps.
Potser hauríem d’aturar-nos a mirar com brillen les estrelles sobre aquest cel nostre, que no és només físic, sinó simbòlic. I potser hauríem de comprendre que el que surt del més pregon del nostre ésser —això que anomenem cultura popular— no és cap cosa menor. És una forma de dir: som aquí. Hem estat aquí. I hi volem continuar sent.
“Ai, sí!” —que diria la Feliu, amb aquell to inconfusible.
